Servei Solidari

Per Andreu Trilla

El que fan els signes de puntuació, eh? Serveixen per passar d’una situació dubtosa a una decisió. Un pas que, per a l’any que acabem de començar seria desitjable que tots, com a ciutadanes i ciutadans, poguéssim fer amb tota consciència i força.

Ho dic perquè el tema de conversa darrerament acostuma a ser la crisi que ens afecta. Sí, una crisi global que, a més, ens costa d’identificar ja que no sabem ben bé d’on en vénen els inputs. I es va estenent un estat d’ànim que trobo deleteri i que es pot resumir breument amb una sola frase: no hi ha res a fer!

Quan aquest estat d’ànim s’escampa com taca d’oli, algú, que s’amaga a l’ombra i dirigeix fils ocults responsables de moltes coses que patim, es deu fregar les mans complagut. És la confessió de la nostra rendició com a ciutadans i com a persones.

Algunes paraules que, no fa gaire anys, eren sagrades, s’han esfumat de la nostra consciència. Concretament, una que a mi m’agrada molt i em porta records de moments de gran ebullició ciutadana: la paraula resistir.

Sembla una paraula negativa, però, per mi, significa una actitud altament activa i positiva. Sovint no pots fer potser res més que resistir. Sembla poc, però és molt. Vol dir no cedir a l’assalt del llenguatge de sentit únic que ens ataca pertot arreu. Negar-nos a acceptar que tot està perdut. No tolerar que ens dictin el que hem de fer i fins el que hem de pensar. No creure que no hi ha gent amb idees i amb decisions, encara que ja hi ha qui es preocupa d’amagar-los i fer-los invisibles… La llista podria ser llarga. Per això m’agrada resumir-la en una sola paraula: resistir.

Si ens donem per vençuts, evidentment estem vençuts. Mentre resistim, en canvi, el resultat final de la lluita està encara en l’aire, està per veure, i depèn de cadascun de nosaltres.

Jordi Fabregat

Lllicenciat en Psicologia. Treballa com a psicòleg i terapeuta familiar amb infants en risc, acolliments i adopcions a INTRESS (Institut de Treball Social i de Serveis Socials) des de l’any 1992. Ha estat coordinador de la Comissió de Famílies d’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) des del 2009 fins el 2011.

Pensant en la pobresa, i més en la pobresa que està creixent de manera quasi exponencial, vénen al cap dues projeccions de la seva incidència en la vida de les famílies. Hi ha la pobresa estructural, estadística, que alguns consideren, si no necessària, sí consubstancial i impossible d’eradicar totalment en una societat oberta; en major o menor mesura, sempre hi hauria un nombre notable de persones aïllades i de famílies per sota del llindar de la pobresa. Què fa la societat amb aquesta pobresa estructural és un tema de debat polític i ideològic. Gairebé tothom estaria d’acord que ha de desaparèixer o esdevenir residual, deslligat de l’actuació dels poders públics i derivat d’una mena de determinisme proper a qüestions més psicològiques que no pas sociopolítiques.

Hi ha, però, un altra pobresa  estructural nombrosa que no entra en cap debat polític perquè no consta en les estadístiques; la formen persones no inscrites en cap registre que veuen com la seva situació empitjora  perquè les dificultats per entrar al mercat laboral són gairebé impossibles, perquè els ajuts econòmics disminueixen,  perquè hi ha més persones entre les quals repartir… Famílies senceres, en molts casos amb fills/es que paguen les conseqüències sense tenir-ne cap culpa, i que entren en una veritable exclusió social.

A aquesta pobresa estructural hi hem d’afegir ara uns moments històrics molt negatius que constitueixen l’altra projecció: una economia que fa tombs (inesperats?) i en què la fluïdesa del repartiment dels béns públics va trobant entrebancs. Tants i tants entrebancs, que sectors importants de la població es troben despistats, desubicats, confosos, en davallada lliure cap a l’augment d’aquestes bosses de mancances bàsiques o vers la creació de noves situacions d’exclusió. Aquí és quan parlem de crisi(s), sobretot –però no només— econòmica. els diners de tots s’esvaeixen. Els diners personals, privats, familiars, no són suficients per acomodar-se a la nova situació; no hi ha manera d’assimilar el caos, els canvis.

Tanmateix, l’economia reflecteix solament una part del món complex que forma la realitat social humana. I ser pobre no és només no tenir diners i passar maldecaps per aquest motiu, sinó que representa tenir menys recursos –també d’altre tipus— i més entrebancs, molts més.

Més enllà de no tenir diners pel més bàsic, en quins àmbits es reflecteix l’empobriment creixent de les famílies? Sense ànim de fer una classificació exhaustiva, a continuació n’esmentem alguns.

La desvalorització de les funcions cuidadores dels adults. Quan van maldades, els infants són dels primers en notar-ho: els qui fan funcions paternes i maternes tenen el cap en un altre lloc, i cal ser molt sencer per segmentar les emocions, deixar de banda els problemes i estar pels fills. Infants desprotegits, en risc, maltractats…

La desvalorització personal. Menor capacitat de concentració en els processos interns de els persones, vergonya per no arribar als mínims necessaris per subvenir les necessitats, sentiment d’incapacitat –de vegades, fins i tot inutilitat—, desànim per no trobar feina…

La vivència de rebuig social. Formar part del col·lectiu de pobres imprimeix un caràcter negatiu. Si fins aleshores tot havia anat més o menys per camins suportables, passar a ser família necessitada és un cop difícil d’aguantar si no es té prou capacitat de contenció emocional.

A aquestes conseqüències cal afegir el desarrelament que ha provocat la migració i la manca de xarxa social i familiar, i el resultat és un còctel massa fort per a molta gent. Incapaces de metabolitzar tanta pressió, les persones poden veure’s abocades a solucions fàcils o a comportaments de risc. A llarg termini, els efectes comporten una major conflictivitat social i empitjorament de les situacions de pobresa en les famílies.

No es tracta d’un panorama exagerat. Es parla molt de les famílies que han d’acudir als serveis socials per demanar menjar, però no s’esmenten tant aquests correlats relacionals. No és fàcil per a tothom demanar ajut emocional; és més peremptori, més “fàcil”, demanar menjar per als fills, que no pas ser racional i pensar que ens cal suport perquè no sabem cap a on tirar. Podríem insistir més en les conseqüències que estan minant una part cada dia més nombrosa de la societat; i, de retruc, la societat sencera. Estem parlant de maltractament, de negligències greus, de trastorns físics i psicològics…

És possible que els polítics no sàpiguen tot això? Potser estan només fent números  i no escolten gaire. Estan realment retallant els ajuts i els serveis a les famílies en temps de crisi? No sabem què pensar… és possible que no ho sàpiguen, però en tot cas ens haurien d’escoltar.

Font:

http://www.social.cat/opinio/2455/pensant-en-la-pobresa-sequeles-de-lempobriment-familiar

Tots sabem distingir perfectament bé entre les coses que podem comprar en alguna botiga, aquelles que no es poden comprar enlloc (tot i que són molt importants), i les que rebem per contagi.

Entre aquestes darreres em sembla que la cultura n’és una de les més clares. Cap persona no pot arribar a viure com a tal sense haver rebut un bon contagi de cultura, ja que ella és l’element que ens emmotlla perquè deixem de ser merament uns animals més o menys evolucionats, i arribem a ser una persona com cal.

I com es contagia, la cultura?

Em sembla que de la mateixa manera que, posem per cas, una grip. Cal estar-hi exposat, en contacte directe i el temps suficient.

En aquestes coses estava jo pensant a l’hora de participar en el bloc de Servei Solidari, una entitat que m’interessa perquè forma part de la meva història personal i perquè crec que és la realització d’una idea valuosa.

Anys enrere, jo vaig poder treballar en l’educació de persones adultes, en una escola d’adults de barri, i en altres àmbits. Sempre em va cridar l’atenció que la capacitat d’aprendre, d’accedir a la cultura, no depèn solament de les capacitats personals de cadascú. Un altre element resulta importantíssim: és allò que deia del contagi gràcies a l’ambient on viu la persona i a les altres persones que la rodegen. També ho he observat en els meus anys de treballar com a mestre. A part de les capacitats de cada alumne, és molt important el fet que aquest pugui estar en contacte directe amb la cultura, el temps necessari per contagiar-se’n. No hi ha dubte que un alumne que ha crescut enmig d’un ambient cultural, per exemple sentint veritables converses i no solament crits, tindrà molta més facilitat per accedir a la cultura. No diguem si, a més, quan creix viu en una casa on hi ha llibres o altres elements culturals; on es valora la lectura, alguns espectacles artístics, on sona una música que no sigui solament “soroll”, etc.

Gairebé fent-me ressò d’una dita antiga que afirma que “qualsevol ésser vivent ve d’un altre ésser vivent”, m’atreviria a dir també que “qualsevol adquisició de cultura prové d’algú que en té”.

En això hi trobo, jo, una important motivació per a aquelles persones que, per les raons que siguin, no van poder accedir de joves a les fonts de la cultura, no van poder aprendre a llegir i escriure. Lluny de mi pensar que qui no sap llegir o escriure no té cultura. És clar que en pot tenir, però no es pot negar que hi té l’accés més difícil, i també que potser li costarà més d’afavorir-ne el contagi als seus fills.

Recordo casos concrets de persones adultes que vaig tenir com alumnes. Sempre tinc present el cas d’un home d’uns trenta anys llargs que no havia anat mai a l’escola. No sabia llegir ni escriure, però tenia una viva intel·ligència natural, ben desperta, i moltes ganes d’aprendre alguna cosa més que el seu ofici de paleta.

Aprendre a llegir, a escriure, a comptar, va significar per a ell una veritable transformació, un nivell molt alt de satisfacció. És ben clar que, de cara a contagiar els seus fills, aquesta situació era molt millor que l’anterior. Se’l veia tan feliç que, això sol era la millor propaganda imaginable a favor de la cultura.

També recordo el cas d’un grup d’alumnes, totes dones casades i mestresses de casa. Tampoc no sabien llegir ni escriure. Cap al final del primer trimestre, al voltant de la festa de Nadal, van començar a experimentar un canvi important, que coincidia amb el seu començament de llegir. Un bon dia van acudir a l’escola d’una manera diferent: s’havien vestit amb més atenció i s’havien posat coloret a les galtes o pintat els ulls. A partir d’aquesta experiència, que es repetia cada any, amb els companys mestres comentàvem, ben contents, que ja s’havien contagiat i que havíem aconseguit el que buscàvem! Fins aquell moment sempre havien tingut un mal concepte d’elles mateixes. A partir d’ara veien que començaven a ser “algú”. Perquè el contagi de la cultura no significa tan sols aprendre a llegir, escriure o comptar. Significa sobretot descobrir el valor de la pròpia persona. I això és el que més fàcilment podran contagiar als seus fills, cosa que mai no podria fer una persona que no es valorés a si mateixa.

Conec prou bé Servei Solidari i sé que treballa a partir d’aquests supòsits, i me n’alegro. Un saber que fos purament instrumental, que quedés, per dir-ho així, “exterior” a la persona, com si es pogués guardar en un calaix, no obraria en ella cap transformació, no l’ajudaria a fer passos endavant en la seva autonomia.

Una certa manera de fer escola d’adults no ajuda a escampar el contagi de la cultura. Més aviat crea més dependència. M’alegra enormement saber de ben segur que el pensament i el tarannà de Servei Solidari procura com a primer objectiu el creixement i l’autonomia de cada persona. Això és el que resulta positiu, educador, i allò que garantirà que aquelles persones en puguin contagiar altres, els seus fills en primer lloc, però també les seves amistats o relacions. Així és com moltes persones han arribat a Servei Solidari: perquè algú que ja s’havia contagiat els ha passat també el contagi. El millor èxit de Servei Solidari és que el contagi arribi a ser una epidèmia total.

Andreu Trilla

Ex-gerent Servei Solidari

L’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) feta a partir de la percepció dels de catalans i catalanes sobre la immigració rebel·la com els perjudicis estan tornant a afectar aquest col·lectiu. La mostra han set 1600 nacionals espanyols residents a Catalunya i vol representar a tota la societat catalana nacionalitzada. Les entrevistes es van fer entre novembre de 2010 i gener de 2011. Podeu consultar el resum a: http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2011/03/14/10/10/04347dbe-82b4-479c-8c54-d8fd474d8e6a.pdf.

Hi ha dades d’aquesta enquesta que han cridat l’atenció dels mitjans de comunicació, i que són especialment preocupants: el 49% dels entrevistats considera que el número d’immigrants que hi ha actualment a Catalunya és excessiu, el 47% creu que les lleis que regulen l’entrada i permanència d’estrangers a Espanya són massa tolerants, el 20% dels entrevistats no és capaç de dir cap aspecte positiu del fet migratori.

Els dos primers problemes a Catalunya segons els entrevistats són l’atur i la precarietat laboral i el funcionament de l’economia. En tercer lloc hi ha la immigració. Aquesta incursió de la immigració entre els tres principals problemes s’ha d’entendre, doncs, a dins d’un context de crisi econòmica i molt d’atur. L’immigrant és vist com un competidor pels llocs de treball. És clar que hi ha creadors d’opinió que estan treballant perquè sigui així. Es nota que en l’opinió pública està començant a fer-se ressò d’algunes de les opinions que, per manca d’idees, estan transmetent certs polítics interessats en escandalitzar i atemorir el personal amb aquest tema (ja sabem que per mobilitzar la gent sempre cal un enemic extern o intern).

L’enquesta desvela altres dades més esperançadores. El 48% dels enquestats creuen que una persona que pronunciï en públic insults racistes han de ser sancionats per la justícia en tots els casos. I la primera resposta que els ve al cap als entrevistats quan senten la paraula “immigració” és un sentiment d’empatia i solidaritat.

Aquesta diversitat en les dades de l’enquesta té a veure en com conceben els entrevistats l’”immigrant”. L’”immigrant” és una categoria social abstracta que es relaciona (fins i tot en els mitjans de comunicació seriosos) amb pasteres, amb irregularitat, amb marginalitat, amb invasió, amb delinqüència. Aquesta categoria no té res a veure amb el perfil dels immigrants reals, de carn i ossos, amb els que treballem, aquells a qui els comprem la fruita o els que viuen al nostre costat. Però és una categoria que s’està estenent entre la població.

Quan l’entrevistador pregunta per l’”immigrant” abstracte, surten els estereotips i perjudicis. Com sinó podem entendre que un 7,1% dels entrevistats declarin que no es relaciona “mai” amb immigrants? Com entenen aquests entrevistats la immigració? I com veuen a l’immigrant? Potser el primer que haurien d’haver fet els entrevistadors és trencar l’estigma de la paraula. Les darreres preguntes del qüestionari parlen estrangers… per què aquesta distinció? I per què en aquest moment del qüestionari? Deixem aquestes preguntes perquè el lector hi reflexioni.

Quan s’especifica de què estem parlant sorgeixen respostes més coherents. A la pregunta 18 l’enunciat detalla que s’està preguntant sobre “immigrants instal·lats a Catalunya de manera estable i regular” (és a dir, la majoria de immigrants, encara que no en els que es sol fixar la premsa o els generadors d’opinió). Una àmplia majoria dels enquestats (entre el 85 i el 60%) creuen que tenen dret a cobrar el subsidi d’atur, al reagrupament, a obtenir la nacionalitat espanyola o a votar. Això ja ens agrada més.

Una altra dada: els factors clau per a la integració de la immigració segons els entrevistats són la llengua (57%) i la feina (53%), seguides per la igualtat de drets (29%). En això estem treballant a Servei Solidari.

Fina Ribas

Tècnica

Fundació Servei Solidari

Una tarda qualsevol, en un despatx d’algun advocat laboralista, entra una dona d’uns 50 anys. Porta a les seves esquenes un munt de malalties, acumulades en anys de tant cuidar nens, rentar la casa i treballar en mil coses aquí i allà.

només asseure’s pregunta: quant em quedarà si em donen la invalidesa? I si m’espero a la jubilació? La resposta la deixa blanca… com només 600 euros! I encara menys si m’espero a la jubilació?

Les víctimes de les continues reformes de les prestacions de la Seguretat Social tenen mil cares, però sobretot són dones i treballadores, amb unes carreres de cotització massa curtes, escurçades pel treball domèstic, les jornades parcials i els treballs en negre. Per i contra elles s’han augmentat els requisits dels anys mínims de cotització per a poder accedir a la jubilació, que al 1985 eren de només 8 anys, i que progressivament ha anat pujant exponencialment a 10, 12,5 i els actuals 15 anys. Els aires de reforma parlen de 20 i la patronal afirma que haurien de ser més, en nom de l’estabilitat dels mercats. Contra principalment les dones també s’han anat canviant els càlculs de les prestacions d’invalidesa, reduint fins a la meitat les pensions d’incapacitat dels que no han cotitzat prou, i elles també seran les més afectades de les anunciades restriccions en les viduïtats. Una contradicció més en els proclames oficials contra la discriminació de gènere.

Una altre cara dels afectats per les reformes ha hagut de creuar altes fronteres per arribar a l’Estat espanyol. A l’aterrar ha trobat uns contractes en negre que dificulten les mínimes cotitzacions que li reclama la llei, una llei que precisament va mirar cap a un altre costat quan treballava sense contracte ni cap seguretat laboral, ni de cap tipus. I és que com poden demanar 15 o 20 anys de cotització per jubilar-se a un peó de la construcció peruà, si només porta 13 anys legal, més incomptables anys de treball en negre augmentant les arques d’empresaris i constructors. Els tècnics del govern, experts en l’art de retallar i retallar, tenen clara la resposta; que treballi a l’obra fins als 70, o que accepti la pensió no contributiva de 347 euros, això sí, sense marxar al seu país, que si no els diners no l’acompanyaran a creuar l’Atlàntic.

En l’actualitat les pròpies dades oficials afirmen sense cap rubor que el 55% dels pensionistes actuals no arriben al pírric salari mínim interprofessional de 641euros, i ningú s’escandalitza de que tres de cada quatre no són ni mileuristes. Però el govern espanyol està decidit a baixar el que ja està sota mínims. Vivim el món al revés. La tecnologia permet que cada treballador produeixi cada cop més, però les lleis obliguen a treballar cada cop més anys, per obtenir cada cop menys pensions.

La senyora es mira l’advocat i sospira; “mira que jo no vaig fer cap vaga”. I és així, molts dels que ni el 29-S ni el 27-G no faran vaga seran els afectats de les retallades, i de ben segur algun dia se’n penediran de no haver protestat abans. Potser quan algú qualsevol els informi de les minses pensions que els restaran fins al darrer dels seus dies.

Àlex Tisminetzky, advocat laboralista del Col·lectiu Ronda

En un principi semblaria lògic dir que tots els dies del curs escolar haurien de ser dies per la pau i la no violència, no pas un de sol. Però el fet que fa uns dies, al gener, a l’aniversari de la mort de Gandhi, es reservi per parar l’activitat habitual del centre i fer una dinàmica diferent centrada en treballar per recordar-ho especialment, té un sentit i més en els temps que corren.

Malgrat ens fan veure i creure que els signes més evidents de guerra i violacions dels drets humans estan en altres llocs, com si no tingués a veure amb nosaltres, la pau comença en un mateix i l’educació òbviament hi juga un paper fonamental. Si realment volem un món en pau no serà únicament manifestant-nos-hi en contra. Haurem de viure en pau i contagiar-la al nostre entorn. A tot arreu on siguem. I, dins l’escola, on la comunicació entre alumnes, professors i personal no docent és la base de les relacions i l’aprenentatge, és important vetllar per recordar cada any, en algun moment, que la pau és el camí. El dia a dia s’encarrega sovint de deixar-nos en segon pla les coses “no urgents” però importants. Passen per davant molt sovint coses “urgents” però poc importants. Per això té sentit aturar-se cada 30 de gener per no oblidar-nos de com de necessari és el tracte respectuós amb totes les persones, la comunicació directa, l’escolta plena, el reconeixement del treball dels altres, la valoració de la creativitat, de les opinions, el treball en equip, entre d’altres moltes coses, que ens fan viure amb més qualitat i més en pau. És bàsic transmetre això entre nosaltres tots els dies perquè, d’aquesta forma i no amb discursos, ho transmetrem als nostres alumnes.

Toni Pedragosa

Escola Pia de Nostra Senyora

Imatge: Flickr – Snapies,  Creative Commons license

El Dia Internacional de la Dona o Dia de la dona treballadora va ser instituït 8 de març per l’ONU, per recordar el succés ocorregut a Nova York on van morir calcinades en una fàbrica tèxtil 146 dones que estaven tancades com a protesta pels baixos salaris. Aquest fet ha d’enquadrar-se en un context històric i ideològic més ampli. Les dones constituïen en el sector tèxtil la majoria de mà d’obra. Les condicions en què treballaven eren deplorables. Situació que no dista molt de les actuals condicions laborals en molts països emergents econòmicament.

En l’actual època de crisi és imprescindible una lectura feminista sobre el impacte desigual en dones i homes. La recessió econòmica posiciona a les dones en un lloc de major vulnerabilitat respecte als homes tant en el mercat de treball com en l’àmbit del domèstic. No només és qüestió d’analitzar els sectors laborals on la crisi més incideixi sinó que s’hauria de tenir en compte que la desigualtat estructural està arrelada en el sistema patriarcal.

La discriminació laboral de les dones té la base en l’ideal del salari familiar que implicava que el sou de l’home havia de cobrir el valor de les despeses de la família i el de la dona és complementari. Aquesta desvalorització del salari femení com a “segon sou” provocava, i es manté fins els nostres dies,  que els llocs de treball majoritàriament ocupats per dones tinguin retribucions baixes i  que estiguem exposades a condicions laborals més precàries i inestables: salaris més baixos, contractacions temporals, jornades parcials i atur de més llarga durada. La inestabilitat en les cotitzacions a la seguretat social repercuteixen negativament en el dret a rebre pensions per part de les dones.

D’altra banda, la retallada de la inversió pública en serveis socials en temps de crisis té una repercussió directa en l’augment del treball domèstic de les dones. Les restriccions pressupostàries han afectat serveis i prestacions en àmbits especialment sensibles per a la igualtat d’oportunitats com ara l’educació, els serveis socials, la infància o l’habitatge.

Tenir en consideració una perspectiva de gènere és l’única manera de detectar la diferent incidència de la conjuntura econòmica té per ambdós gèneres i ofereix la possibilitat de corregir els efectes desiguals. Tot i això, hem de considerar aquest dia com una festivitat per les dones d’arreu del món.

Enguany, coincidint amb la celebració del Dia Internacional de les Dones, el districte de Ciutat Vella ha inaugurat una plaça que portarà el nom de “8 de març”. Situada a prop del Portal de l’Àngel, entre el carrer Duran i Bas i el dels Capellans. Les obres permeten veure un antic aqüeducte romà que portava aigua cap a l’antiga ciutat de Barcino. També s’han programat un seguit d’activitats relacionades amb la dona durant el mes de març http://issuu.com/viuciutatvella/docs/03-2011_mesdona

Cristina Grifoll de Goya

Fundació Servei Solidari

Estem acostumats a viure en un món que no para. Es parla molt sovint de la velocitat de vertigen en què es mou la nostra societat. És veritat. I aquesta mateixa velocitat ens porta a una situació d’una societat canviant. Vertigen, canvi, novetats. Dóna la impressió que tot és nou i tot es va fent de bell nou. Que cal innovar i renovar constantment. Allò que es manté sembla que passa de moda. De fet, per exemple, els mitjans de comunicació busquen la novetat, l’impacte. Quan un fet dura molt,  poc a poc va desapareixent de les pàgines dels diaris i dels mitjans de comunicació; deixa de ser notícia, tot i que allò segueix sent allí, afectant a determinades persones que les gaudeixen, les pateixen o simplement en són subjectes. Per exemple, de quantes guerres que en un moment determinat han estat primeres pàgines ni se’n parla ara?

Però per sota d’aquests canvis hi ha un fil conductor que es va fent permanent i que ha perdurat al llarg de tota la història del món; que no s’ha trencat, perquè en el moment que això passés, ja estaríem en un altre món diferent, que es fa difícil d’imaginar amb la nostra raó pensant actual. Aquest fil és la comunicació.

No cal dir  que comunicar-se vol dir transmetre informació i que aquesta transmissió té infinitat de possibilitats en el nostre món, començant en un acte tan natural i simple com és la reproducció de les espècies, que de per sí ja és un acte de comunicació. Tot ser neix amb una potencialitat de comunicar-se. La comunicació, certament és complexa, i segurament com més i millor anirem coneixent el cervell humà encara trobarem que ho serà més. Aquest tema es pot mirar des de molts punts de vista i amb eines molt diferents. Però en aquestes ratlles només voldria dir alguna cosa sobre la paraula. Entenc que quedaran moltes qüestions sense resoldre o amb interrogants que caldrà que cada lector es vagi resolent.

No entraré en si són simples o complexes, senzilles i planes o difícils de copsar; millor pronunciades o amb una pronunciació més deficient; però el cas és que no som capaços de concebre un ésser humà que no es comuniqui amb els sers que l’envolten sense fer servir paraules.

He trobat sempre contundent aquella frase amb què comença l’Evangeli de Joan: “Al principi existia la Paraula” Si ens fixem en un nen petit que comença a emetre uns sons que per a ell són significatius, ens adonem que la paraula és com un pont entre la nostra raó i el món exterior. I això dura tota la vida, mentre son capaços o tenim possibilitat de raonar correctament. Per mitjà de la paraula aprehenen el món i les coses. Un cop fet, passat pel filtre de la raó, ho tornem a posar a disposició d’aquelles persones que ens escolten Això significa que el pont establert entre món exterior i raó està suficientment sedimentat. En el llibre del Gènesi diu que l’home va posar un nom a cada ser vivent.

De fet, quan no sabem com designar una cosa, per exemple perquè no dominem una llengua, ens trobem com aquella persona coixa a qui li falta una crossa que necessita.per caminar, en aquest cas per comunicar-nos.  “¡Intelijencia, dame el nombre exacto de las cosas ! Que mi palabra sea la cosa misma, creada por mi alma nuevamente”, deia el poeta Juan Ramón Jiménez. Per mitjà de la paraula expressem el món en el qual ens trobem i ens expressem nosaltres mateixos.

Mirant la història i els costums de molts pobles, ens trobem amb una enorme valorització de la paraula: encara avui dia, la paraula donada té el mateix sentit i la mateixa força que un contracte escrit; no cal signar convenis i n’hi ha prou amb la paraula. I això, al meu entendre, és així perquè la paraula ve a ser com nosaltres copsem el món i el transmetem;  això pressuposa que la paraula és també un compromís per a aquella persona que la pronuncia; perquè quan parlem de coses serioses, vol dir que ens identifiquem amb allò que diem; per tant no és tant dir, com dir-nos. Algú pensarà que  pot haver-hi casos en els quals sigui millor el silenci; per la meva part més aviat diria que darrere el silenci s’hi amaga la falta de compromís, trencament de diàleg, o fins i tot potser por haver-hi l’engany encobert de l’altra persona

Entenc que aquesta concepció que tan breument he exposat de la paraula va lligada estretament a una visió filosòficament optimista de la persona humana. Com un ser predisposat al bé, a la bondat i a la bellesa.

I aquí és quan vénen els interrogants:

La paraula pot arribar a ser una arma contra nosaltres mateixos? De fet, no ho és de vegades?

És compaginable, i en cas de resposta positiva com, el món variable i fugitiu, a què ens hem referit al començament, amb la concepció de la paraula que hem exposat?

Per què tantes vegades no contestem als altres?

Què passa quan es parteix el diàleg? Per què és parteix?

No és possible que dues persones estiguin parlant a dos nivells vitals diferents?

I encara una altra que potser sintetitza les anteriors: i si el filtre de la raó està embussat o el deixem embussar per altres factors que li impedeixen copsar el món i les persones tal com són o donar una resposta ajustada a una situació?

En síntesis, potser diríem que la paraula, com a element de diàleg amb el món i amb els altres ens demana una esforç, que pot arribar a que la persona es comprometi a actuar com a tal, per tal que estiguin nets i fluids els canals que connecten el món exterior, el nostre raonament i les altres persones. És evident que aquesta meta facilitarà l’encontre entre les persones, que s’amaga darrere cada paraula.

Enric Sàrries- Voluntari

Programa Formació Bàsica

Fundació Servei Solidari

Imatges- Creative Commons

Retallades, disminucions, amb aquesta cançoneta els que treballen per captar fons a les entitats i els que han de fer els números se les pensen i repensen sobre com aconseguir mantenir els projectes en marxa i aconseguir oferir-los al mateix nivell de qualitat  a un numero cada vegada més gran de persones.

Davant aquest escenari però, es revisen les maneres de fer les coses  i  el canvi apareix:

Per exemple, els anomenats “beneficiaris” de les activitats estan passant a ser clients.  Diem clients per que en la justa mesura que permeti la seva situació, comencen a col·laborar econòmicament, si més no amb un percentatge del cost total, a finançar els serveis que reben.  I entenem que col·laboren amb el que els es possible però son partícips del procés.

La condescendència ja no té cabuda en la situació actual. El suport i la comprensió i aportar cadascú el que pugui sí. I així, els alumnes de formació bàsica paguen 15 euros per quatre mesos de classe, tres hores la setmana. La seva aportació és una petita part del que costa mantenir un “monstre” que tot i comptar amb la feina desinteressada de quaranta voluntaris no s’aguanta sol. 350 alumes al trimestre suposa una inversió fixa en lloguers, materials i hores de feina d’un equip de professionals que en garanteixen el bon funcionament. Els alumnes, els clients, són els primers que entenen la mesura, i per això , excepte els becats (per a situacions greus) tothom paga la seva quota amb un percentatge mínim de pendents.

En segon lloc, les organitzacions ens unim per ser més fortes. Perquè se’ns vegi i es visibilitzi la feina que fem des de fa molt de temps. Compartim parts del procés de l’atenció als nostres clients, plantegem projectes de més amplitud i  agafem força davant dels finançadors, especialment davant l’administració pública.

Precisament cal revisar també la nostra relació amb “allò públic”. Les organitzacions socials es cert que rebem gran part dels nostres ingressos de les administracions públiques. No negarem per tant, el seu inestimable suport. Tanmateix, rarament aquests diners arriben a cobrir del tot les despeses que es generen als projectes. El tercer sector porta a terme una feina valuosa que les administracions no poden cobrir amb el seu propi sistema de serveis socials , i per això rep percentatges, imports insuficients que ha d’intentar compensar cercant arreu, invertint-hi molt de temps i competint.

Trobar l’equilibri entre la prestació de serveis i l’orientació a l’usuari, entre els objectius missionals i la realitat de les factures a pagar és el nostre repte. Hem d’aprendre a creure’ns com organitzacions competitives en el sentit  de que oferim les millors condicions per assolir el nostre objectiu: la transformació social per aconseguir un món més just.

Inma Martí – Coordinadora de programes

Fundació Servei Solidari

Image: Graffiti Centre Cívic Besos

Barcelona, 10 de gener de 2011

Volguts/des voluntaris/es,

Molt bon any!

Poder-vos desitjar bon any és l’excusa perfecte per saludar-vos. No sempre tinc l’ocasió de conversar amb vosaltres, amb prou feines quan hi ha claustres o a les festes. I amb els qui col·laboreu fora la seu, és ben difícil trobar moments per compartir reptes i anècdotes que ens amaneixen el dia a dia.

Felicitar l’any nou, a més, és motivador: tot sembla que hagi de recomençar, com una gran segona oportunitat. Però bo i conservant aquest esperit il·lusionat constatem que després de la crisi no ve la post-crisi, sinó la crisi, ras i curt; llarga i complicada, ben instal·lada a la nostra societat. Ha mossegat fort i ha esdevingut crònica per a un bon gruix de la societat. Ara que tenim més usuaris que mai, ara és quan aprimem al límit les prestacions.

L’exclamació de bon any, tant per a l’equip de Servei Solidari com per a vosaltres, duu amagat al darrere una altra que crida “terços amunt!”, al més pur estil casteller, que ens ha d’animar a continuar treballant, amb més audàcia que mai, per un món més just.

Gràcies per fer-nos costat, per ser perseverants en la vostra discreta col·laboració. Perquè amb la llibertat pròpia dels voluntaris, heu decidit sumar-vos en aquesta lluita contra l’exclusió.

Que tingueu un excel·lent 2011!

Una bona abraçada,

Carles Gil

carles.gil@serveisolidari.org