S’ha escrit abastament sobre la formació i voluntariat, i resultaria estrany descobrir alguna entitat que qüestionés aquesta correlació que no té retop: en la mesura que es capacita i forma els agents millora la qualitat i efectivitat de l’acció. Però cal anar a pams, i veure amb més cura aquesta formació

Hi distingim tres elements:

Es pot interpretar de manera restrictiva el tàndem formació i voluntariat, entenent-lo com el clàssic formació del voluntariat, centrat excessivament en les competències tècniques o específiques del lloc de treball que realitzarà.

Un pas de gegant ha estat la incorporació de les competències generals amb què es podrà identificar el lloc de treball de manera més complerta. En la mesura en què es tinguin descrites les funcions, relacions dins l’entitat i habilitats, disminuiran els desencerts i es podran tenir presents elements que ajudin a valorar el seu acompliment.

Manca, però, un tercer tipus de competències que estan agafant més embranzida, les institucionals. En efecte, en un sector que té una gran preocupació perquè tots i cadascun dels seus programes i activitats tinguin sentit, que responguin a l’objectiu principal de l’entitat (el que en diem missió), que faci joc al seu ideari, cal que tant treballadors com voluntaris comparteixin valors, tarannà.

Al cor de la majoria de missions de les fundacions i associacions que treballen al tercer sector hi rau el desig de canvi i millora de la societat. Aquesta enorme força creadora, raó fundacional de moltes entitats, ha de poder entroncar amb l’entusiasme i energia que configuren l’ADN del voluntariat, i que els mena a un primer compromís.

Aquesta connexió ha d’estar presidida pel principi de sinergia, on el tot resultant és més gran que la suma de les dues parts. Forçant l’expressió enginyosa del guany – guany (d’un costat l’entitat, i s’entén de retruc els destinataris, i de l’altre el voluntariat) hi trobem un tercer guany, una mena d’externalitat positiva per a la societat.

Cal doncs, quan es parla de formació, entendre-la de manera àmplia. Sovint és parla del seguiment del voluntariat. Al meu parer, acompanyament és una expressió més idònia. No es tracta tant de comunicar ni d’explicar com de transmetre. Les conferències i lliçons poden arribar a molta gent, a 10, 100 fins a 1000 persones. En canvi, per transmetre ens cal una relació de proximitat, un tu a tu que topa amb un sostre situat entre 5 i 6 persones.

L’acompanyament pot ser fet per un tècnic o bé per un altre voluntari. L’acompanyant no el defineix la seva relació contractual, sinó la seva vinculació institucional i especialment la seva capacitat per interpretar el que el voluntariat està vivint, per endreçar de manera més sistemàtica les vivències a fi que s’adoni i comprengui més profundament la dimensió de la seva acció.

Hi ha doncs, dos accents. Un primer, més de reflexió sobre la realitat en què es treballa, on les aportacions dels tècnics i la gènesi del projecte aporten molta vàlua. Tot el voluntariat hauria de poder argumentar de manera consistent, no ja el què del seu compromís, aspecte més immediat, sinó el “per què” (causes arrel) i el “com” més transformador, que ha de redundar en un major impacte social. Un segon, més experiencial. Aquí, el rol del voluntari que acompanya té una legitimitat especial, atès que es tracta d’un igual, on sigui probablement més senzill emmirallar-se i empatitzar-hi. És sabut que el món experiencial té el seu propi tempo. No funciona a la mateixa velocitat que la formació en competències específiques. El temps de maduració és ben íntim. Cal dedicar estona, estar atent i tenir-ne cura. Té més d’artesà que de producció en sèrie.

Tot plegat respon al sentit últim del voluntariat: que el voluntari esdevingui agent de canvi. Els impactes de les entitats que treballen al tercer sector poden ser enormes localment, però s’esllangueixen a mesura que les xifres prenen el prefix de macro. Des d’aquesta òptica més panoràmica es veu com el canvi sistèmic només pot venir de la suma de molts agents, cadascú des del seu lloc, que treballa en no importa quina direcció però que comparteix valors i estil. Cal un vertader ecosistema d’agents perquè el canvi prengui relleu de manera efectiva i irreversible a nivells supralocals.

La formació (en sentit ampli) que possibilitem als nostres voluntaris ha de conjuminar la perícia tècnica, la visió a llarg termini (que assegura la comprensió de les causes i la transformació real) i desvetlli la passió que el vinculi a la causa i que li ha de permetre perllongar aquesta cosmovisió pròpia dels agents de canvi en el temps, ultra la seva estada a l’entitat.

Ras i curt, no es tracta de capacitar, o de sensibilitzar, sinó de dotar d’instruments perquè el voluntariat sigui protagonista del canvi al llarg de la seva vida, en el més senzill dels quotidians.

Carles Gil i Saguer

Gerent – Servei Solidari

Cultura es pot interpretar de diverses maneres. La més espontània, potser, és la cultura-trivial. Que algú “sàpiga” moltes coses, de literatura, música i pintura, aquells que es troben com peix a l’aigua en un museu.

També es pot entendre cultura com a fenomen social. Aquell ambient que fa que en un espai concret m’hi trobi com a casa, pels referents compartits, per la calidesa, per la llengua comuna, per tarannàs familiars, per l’acollida dels uns pels altres, per la manera de saludar-se… Aquesta manera d’entendre cultura és invisible però molt potent. O em sento un més de la colla o em sento com un estranger, que s’admira i valora el que veu, però no se sent arrelat al país, no se’l fa ni se’l sent com a seu.

Aquesta darrera forma d’entendre la cultura, que és la nostra, no es pot viure sol. Necessita de gent, necessita d’un nosaltres. I “nosaltres” només es conjuga en plural, és més fort quan més s’eixampla. Tota la gent que celebra Sant Jordi, que el viu com una Diada, ja forma part d’un primer nosaltres.

La idea és ben simpàtica. Amb l’avinentesa que el fil conductor de Sant Jordi són els llibres i les roses, i el llibre és el símbol arquetipus de cultura, demanem que els llibres tinguin vida un cop llegits. Que els llibres enterrats en algun prestatge puguin ser reciclats per donar nova cultura. El que m’ha fet servei a mi, pot fer servei a algú altre. El que jo he llegit, algú altre ho ha de poder llegir, per una raó molt bàsica però oculta al nostre dia a dia: perquè també sap llegir.

En plena cultura del reciclatge la proposta és reciclar cultura. Amb un petit gest, donar un llibre a Servei Solidari, esbotza la cultura-trivial per esdevenir cultura-del-nosaltres. Part d’aquests llibres donats, seran venuts a preu simbòlic el dia de Sant Jordi, perquè qui vulgui formar part d’aquesta cultura-del-nosaltres pugui col·laborar amb els nostres cursos d’alfabetització i tallers de llengües.

Carles Gil i Saguer

Per Sant Jordi, #reciclacultura.

L’altre dia vaig menjar-me una mandarina de debò. Sabreu que a Servei Solidari, entre els companys i amb amics i gent d’Escola Pia, hem organitzat una cooperativa de consum i ara comprem verdura i fruita biològica. Bé, vaig comprar un quilo de mandarines bio la setmana passada. A casa en quedaven tres d’una compra anterior al súper, d’una oferta de dos quilos a un euro i mig. Vaig col·locar la nova compra al fruiter, amb les mandarines d’oferta que al costat de les noves semblaven escarransides i petitones. Si et menges una mandarina com cal, i et diuen que el preu és més del doble (2 euros el quilo versus 1.5 euros per dos quilos al súper) segurament pensaràs que, tot i la diferència, paga la pena. Ara ja trobem important invertir en la nostra salut, ser responsables.

I quan pensava això me n’he recordat dels usuaris del projecte Espai Emprèn a Servei Solidari. Tenim aquests petits negocis que venen productes (l’Abdelhak i les seves bosses artesanes) o serveis (en Wilmar que fa reformes) o els que es dediquen a l’hostaleria (la Margot i el seu bar de menús)  i aquells als qui expliquem que han d’aprendre a calcular els seus costos, i fixar preus i dissenyar un pla de màrqueting i saber diferenciar la seva economia personal de la del negoci. Molt bé.

Abdelhak – Maha artesanias / Margot – Bar Manzanares

Però i els seus clients? I nosaltres que entrarem a les seves botigues i veurem que, ups, aquella bossa tan maca val un 30% més que a la cadena xtex del carrer Pelai? O bé que no tenen tan assortit com ens agradaria, o que el local no té decoració de disseny?

Pensarem com quan ens mengem la mandarina bio?

Espero que sí. Perquè  les coses estan canviant mica en mica. Es comença amb una mandarina i s’acaba comprant els regals de Nadal a la botigueta del barri.

Per això a l’àrea d’emprenedoria també hem de començar a sensibilitzar-nos i a sensibilitzar sobre la importància dels negocis de proximitat. Perquè amb bons clients,  a aquestes microempreses els serà més fàcil aguantar en aquest món actual de crisi i canvis.

En un moment de crisi com el que estem vivint, quan els recursos dels governs es troben sota mínims i la situació personal d’una part significativa de la ciutadania s’acosta a la precarietat, les informacions falses sobre el fenomen migratori no fan més que anar de boca en boca. Necessitem respostes per entendre el que ens està passant i els tòpics i els prejudicis sense fonament converteixen la immigració en el boc expiatori més fàcil. Fàcil perquè majoritàriament es tracta de la població més dèbil, amb menys recursos. Ha passat de la mateixa manera al llarg de l’historia, però això no vol dir que ens haguem d’empassar les falsedats que s’estenen entre part de la ciutadania, comprensiblement menys informada que els sociòlegs, antropòlegs o estudiosos del fenomen migratori.

El món del treball i dels impostos és un dels terrenys abonats on més rumors infundats s’han generat en els últims temps. Que “els immigrants no paguen impostos” és l’exemple més clar d’aquesta cantarella falsa que a l’únic que contribueix és a enrarir la convivència. La realitat, però, és que els treballadors i treballadores estrangers han de presentar els certificats d’estar al dia de les seves cotitzacions a la Seguretat Social i dels pagaments d’Hisenda si volen renovar els seu permisos de treball. I les dades ens confirmen que un 12,3% dels treballadors i treballadores afiliats a la Seguretat Social a Barcelona són estrangers. Per tant, paguen com la resta.

Segons la informació proporcionada per les Oficines de Treball de la Generalitat, l’atur ens ha afectat a tots els qui vivim a Barcelona, però molt més les persones estrangeres que viuen a la ciutat. Quan les dades ens demostren que en el període 2006-2010 l’atur s’ha incrementat en un 71% entre els ciutadans de l’Estat i en un 236,5% entre les persones estrangeres, es pot seguir dient que són les persones immigrades les qui estan traient la feina a les persones autòctones? Qui té més dret que qui?

En la qüestió dels drets també s’han estès diversos rumors que parlen de tractes de favor en què s’ajuda més les  persones estrangeres que les autòctones. La realitat és que el nostre sistema de benestar atorga drets a l’atur i a les pensions a les persones que hagin cotitzat a la Seguretat Social i hagin pagat els seus impostos, independentment dels seus orígens. El comerç, també ha estat un blanc procliu dels rumors infundats. Especialment a causa d’una normativa general d’obertura dels establiments comercials que no ha arribat a la ciutadania i que, per tant, ha generat desinformació. Quan veiem un comerç d’alimentació regentat per immigrants obert a la nit, està contravenint la normativa? La pregunta té una resposta clara: no. Tampoc contravindria la normativa si la tenda que obrís a la nit fos regentada per un comerciant autòcton. La realitat ens diu que els comerços d’alimentació de menys de 150 metres quadrats poden obrir, sense limitació d’horari, tots els dies de l’any, excepte quatres dies festius de tancament obligatori. Els regenti qui els regenti. Sembla clar que la normativa no afavoreix cap ciutadà per sobre dels altres.

Sabies que…..

*El 12,3% de treballadors i treballadores afiliats a la Seguretat Social a Barcelona són estrangers?

*Un 42,9% dels immigrants que arriben a Catalunya són treballadors qualificats que ocupen lloc de treball per sota la seva formació acadèmica i professional.
Estadísticament les persones immigrades tenen més formació que les autòctones, però fan feines menys qualificades.

*Les últimes dades oficials de Barcelona Activa (de l’any 2007) ens diuen que de les 750 empreses que van néixer a la ciutat sota el seu paraigua, un 20% estaven constituïdes per emprenedors estrangers, i un 80% per autòctons.

*Segons les dades de l’enquesta EPA (tercer trimestre de l’any 2009), el 19,6% dels estrangers que demanen feina han tornat al seu país d’origen? S’assenyala la crisi econòmica com la causa principal d’aquesta marxa.

* Segons l’empresa Adecco, els estrangers van perdre, l’any 2009, més llocs de treball (un 9,3%) que els ciutadans de l’Estat espanyol (6,9%).

*Segons un informe del 2010 realitzat per l‘ONG Intermón Oxfam, 859.000 famílies espanyoles tenien alguna persona treballadora de la llar, tot i que només hi figuraven com donades d’alta a la Seguretat Social un total de 295.000 persones.

Servei Solidari fa part de la Xarxa BCN Antirumors, el present article es va elaborar des de la Oficina Tècnica de l’Estratègia BCN Antirumors.

Per Andreu Trilla

El que fan els signes de puntuació, eh? Serveixen per passar d’una situació dubtosa a una decisió. Un pas que, per a l’any que acabem de començar seria desitjable que tots, com a ciutadanes i ciutadans, poguéssim fer amb tota consciència i força.

Ho dic perquè el tema de conversa darrerament acostuma a ser la crisi que ens afecta. Sí, una crisi global que, a més, ens costa d’identificar ja que no sabem ben bé d’on en vénen els inputs. I es va estenent un estat d’ànim que trobo deleteri i que es pot resumir breument amb una sola frase: no hi ha res a fer!

Quan aquest estat d’ànim s’escampa com taca d’oli, algú, que s’amaga a l’ombra i dirigeix fils ocults responsables de moltes coses que patim, es deu fregar les mans complagut. És la confessió de la nostra rendició com a ciutadans i com a persones.

Algunes paraules que, no fa gaire anys, eren sagrades, s’han esfumat de la nostra consciència. Concretament, una que a mi m’agrada molt i em porta records de moments de gran ebullició ciutadana: la paraula resistir.

Sembla una paraula negativa, però, per mi, significa una actitud altament activa i positiva. Sovint no pots fer potser res més que resistir. Sembla poc, però és molt. Vol dir no cedir a l’assalt del llenguatge de sentit únic que ens ataca pertot arreu. Negar-nos a acceptar que tot està perdut. No tolerar que ens dictin el que hem de fer i fins el que hem de pensar. No creure que no hi ha gent amb idees i amb decisions, encara que ja hi ha qui es preocupa d’amagar-los i fer-los invisibles… La llista podria ser llarga. Per això m’agrada resumir-la en una sola paraula: resistir.

Si ens donem per vençuts, evidentment estem vençuts. Mentre resistim, en canvi, el resultat final de la lluita està encara en l’aire, està per veure, i depèn de cadascun de nosaltres.

Jordi Fabregat

Lllicenciat en Psicologia. Treballa com a psicòleg i terapeuta familiar amb infants en risc, acolliments i adopcions a INTRESS (Institut de Treball Social i de Serveis Socials) des de l’any 1992. Ha estat coordinador de la Comissió de Famílies d’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) des del 2009 fins el 2011.

Pensant en la pobresa, i més en la pobresa que està creixent de manera quasi exponencial, vénen al cap dues projeccions de la seva incidència en la vida de les famílies. Hi ha la pobresa estructural, estadística, que alguns consideren, si no necessària, sí consubstancial i impossible d’eradicar totalment en una societat oberta; en major o menor mesura, sempre hi hauria un nombre notable de persones aïllades i de famílies per sota del llindar de la pobresa. Què fa la societat amb aquesta pobresa estructural és un tema de debat polític i ideològic. Gairebé tothom estaria d’acord que ha de desaparèixer o esdevenir residual, deslligat de l’actuació dels poders públics i derivat d’una mena de determinisme proper a qüestions més psicològiques que no pas sociopolítiques.

Hi ha, però, un altra pobresa  estructural nombrosa que no entra en cap debat polític perquè no consta en les estadístiques; la formen persones no inscrites en cap registre que veuen com la seva situació empitjora  perquè les dificultats per entrar al mercat laboral són gairebé impossibles, perquè els ajuts econòmics disminueixen,  perquè hi ha més persones entre les quals repartir… Famílies senceres, en molts casos amb fills/es que paguen les conseqüències sense tenir-ne cap culpa, i que entren en una veritable exclusió social.

A aquesta pobresa estructural hi hem d’afegir ara uns moments històrics molt negatius que constitueixen l’altra projecció: una economia que fa tombs (inesperats?) i en què la fluïdesa del repartiment dels béns públics va trobant entrebancs. Tants i tants entrebancs, que sectors importants de la població es troben despistats, desubicats, confosos, en davallada lliure cap a l’augment d’aquestes bosses de mancances bàsiques o vers la creació de noves situacions d’exclusió. Aquí és quan parlem de crisi(s), sobretot –però no només— econòmica. els diners de tots s’esvaeixen. Els diners personals, privats, familiars, no són suficients per acomodar-se a la nova situació; no hi ha manera d’assimilar el caos, els canvis.

Tanmateix, l’economia reflecteix solament una part del món complex que forma la realitat social humana. I ser pobre no és només no tenir diners i passar maldecaps per aquest motiu, sinó que representa tenir menys recursos –també d’altre tipus— i més entrebancs, molts més.

Més enllà de no tenir diners pel més bàsic, en quins àmbits es reflecteix l’empobriment creixent de les famílies? Sense ànim de fer una classificació exhaustiva, a continuació n’esmentem alguns.

La desvalorització de les funcions cuidadores dels adults. Quan van maldades, els infants són dels primers en notar-ho: els qui fan funcions paternes i maternes tenen el cap en un altre lloc, i cal ser molt sencer per segmentar les emocions, deixar de banda els problemes i estar pels fills. Infants desprotegits, en risc, maltractats…

La desvalorització personal. Menor capacitat de concentració en els processos interns de els persones, vergonya per no arribar als mínims necessaris per subvenir les necessitats, sentiment d’incapacitat –de vegades, fins i tot inutilitat—, desànim per no trobar feina…

La vivència de rebuig social. Formar part del col·lectiu de pobres imprimeix un caràcter negatiu. Si fins aleshores tot havia anat més o menys per camins suportables, passar a ser família necessitada és un cop difícil d’aguantar si no es té prou capacitat de contenció emocional.

A aquestes conseqüències cal afegir el desarrelament que ha provocat la migració i la manca de xarxa social i familiar, i el resultat és un còctel massa fort per a molta gent. Incapaces de metabolitzar tanta pressió, les persones poden veure’s abocades a solucions fàcils o a comportaments de risc. A llarg termini, els efectes comporten una major conflictivitat social i empitjorament de les situacions de pobresa en les famílies.

No es tracta d’un panorama exagerat. Es parla molt de les famílies que han d’acudir als serveis socials per demanar menjar, però no s’esmenten tant aquests correlats relacionals. No és fàcil per a tothom demanar ajut emocional; és més peremptori, més “fàcil”, demanar menjar per als fills, que no pas ser racional i pensar que ens cal suport perquè no sabem cap a on tirar. Podríem insistir més en les conseqüències que estan minant una part cada dia més nombrosa de la societat; i, de retruc, la societat sencera. Estem parlant de maltractament, de negligències greus, de trastorns físics i psicològics…

És possible que els polítics no sàpiguen tot això? Potser estan només fent números  i no escolten gaire. Estan realment retallant els ajuts i els serveis a les famílies en temps de crisi? No sabem què pensar… és possible que no ho sàpiguen, però en tot cas ens haurien d’escoltar.

Font:

http://www.social.cat/opinio/2455/pensant-en-la-pobresa-sequeles-de-lempobriment-familiar

Entre aquestes darreres em sembla que la cultura n’és una de les més clares. Cap persona no pot arribar a viure com a tal sense haver rebut un bon contagi de cultura, ja que ella és l’element que ens emmotlla perquè deixem de ser merament uns animals més o menys evolucionats, i arribem a ser una persona com cal.

I com es contagia, la cultura?

Em sembla que de la mateixa manera que, posem per cas, una grip. Cal estar-hi exposat, en contacte directe i el temps suficient.

En aquestes coses estava jo pensant a l’hora de participar en el bloc de Servei Solidari, una entitat que m’interessa perquè forma part de la meva història personal i perquè crec que és la realització d’una idea valuosa.

Anys enrere, jo vaig poder treballar en l’educació de persones adultes, en una escola d’adults de barri, i en altres àmbits. Sempre em va cridar l’atenció que la capacitat d’aprendre, d’accedir a la cultura, no depèn solament de les capacitats personals de cadascú. Un altre element resulta importantíssim: és allò que deia del contagi gràcies a l’ambient on viu la persona i a les altres persones que la rodegen. També ho he observat en els meus anys de treballar com a mestre. A part de les capacitats de cada alumne, és molt important el fet que aquest pugui estar en contacte directe amb la cultura, el temps necessari per contagiar-se’n. No hi ha dubte que un alumne que ha crescut enmig d’un ambient cultural, per exemple sentint veritables converses i no solament crits, tindrà molta més facilitat per accedir a la cultura. No diguem si, a més, quan creix viu en una casa on hi ha llibres o altres elements culturals; on es valora la lectura, alguns espectacles artístics, on sona una música que no sigui solament “soroll”, etc.

Gairebé fent-me ressò d’una dita antiga que afirma que “qualsevol ésser vivent ve d’un altre ésser vivent”, m’atreviria a dir també que “qualsevol adquisició de cultura prové d’algú que en té”.

En això hi trobo, jo, una important motivació per a aquelles persones que, per les raons que siguin, no van poder accedir de joves a les fonts de la cultura, no van poder aprendre a llegir i escriure. Lluny de mi pensar que qui no sap llegir o escriure no té cultura. És clar que en pot tenir, però no es pot negar que hi té l’accés més difícil, i també que potser li costarà més d’afavorir-ne el contagi als seus fills.

Recordo casos concrets de persones adultes que vaig tenir com alumnes. Sempre tinc present el cas d’un home d’uns trenta anys llargs que no havia anat mai a l’escola. No sabia llegir ni escriure, però tenia una viva intel·ligència natural, ben desperta, i moltes ganes d’aprendre alguna cosa més que el seu ofici de paleta.

Aprendre a llegir, a escriure, a comptar, va significar per a ell una veritable transformació, un nivell molt alt de satisfacció. És ben clar que, de cara a contagiar els seus fills, aquesta situació era molt millor que l’anterior. Se’l veia tan feliç que, això sol era la millor propaganda imaginable a favor de la cultura.

També recordo el cas d’un grup d’alumnes, totes dones casades i mestresses de casa. Tampoc no sabien llegir ni escriure. Cap al final del primer trimestre, al voltant de la festa de Nadal, van començar a experimentar un canvi important, que coincidia amb el seu començament de llegir. Un bon dia van acudir a l’escola d’una manera diferent: s’havien vestit amb més atenció i s’havien posat coloret a les galtes o pintat els ulls. A partir d’aquesta experiència, que es repetia cada any, amb els companys mestres comentàvem, ben contents, que ja s’havien contagiat i que havíem aconseguit el que buscàvem! Fins aquell moment sempre havien tingut un mal concepte d’elles mateixes. A partir d’ara veien que començaven a ser “algú”. Perquè el contagi de la cultura no significa tan sols aprendre a llegir, escriure o comptar. Significa sobretot descobrir el valor de la pròpia persona. I això és el que més fàcilment podran contagiar als seus fills, cosa que mai no podria fer una persona que no es valorés a si mateixa.

Conec prou bé Servei Solidari i sé que treballa a partir d’aquests supòsits, i me n’alegro. Un saber que fos purament instrumental, que quedés, per dir-ho així, “exterior” a la persona, com si es pogués guardar en un calaix, no obraria en ella cap transformació, no l’ajudaria a fer passos endavant en la seva autonomia.

Una certa manera de fer escola d’adults no ajuda a escampar el contagi de la cultura. Més aviat crea més dependència. M’alegra enormement saber de ben segur que el pensament i el tarannà de Servei Solidari procura com a primer objectiu el creixement i l’autonomia de cada persona. Això és el que resulta positiu, educador, i allò que garantirà que aquelles persones en puguin contagiar altres, els seus fills en primer lloc, però també les seves amistats o relacions. Així és com moltes persones han arribat a Servei Solidari: perquè algú que ja s’havia contagiat els ha passat també el contagi. El millor èxit de Servei Solidari és que el contagi arribi a ser una epidèmia total.

Andreu Trilla

Ex-gerent Servei Solidari

Hi ha dades d’aquesta enquesta que han cridat l’atenció dels mitjans de comunicació, i que són especialment preocupants: el 49% dels entrevistats considera que el número d’immigrants que hi ha actualment a Catalunya és excessiu, el 47% creu que les lleis que regulen l’entrada i permanència d’estrangers a Espanya són massa tolerants, el 20% dels entrevistats no és capaç de dir cap aspecte positiu del fet migratori.

Els dos primers problemes a Catalunya segons els entrevistats són l’atur i la precarietat laboral i el funcionament de l’economia. En tercer lloc hi ha la immigració. Aquesta incursió de la immigració entre els tres principals problemes s’ha d’entendre, doncs, a dins d’un context de crisi econòmica i molt d’atur. L’immigrant és vist com un competidor pels llocs de treball. És clar que hi ha creadors d’opinió que estan treballant perquè sigui així. Es nota que en l’opinió pública està començant a fer-se ressò d’algunes de les opinions que, per manca d’idees, estan transmetent certs polítics interessats en escandalitzar i atemorir el personal amb aquest tema (ja sabem que per mobilitzar la gent sempre cal un enemic extern o intern).

L’enquesta desvela altres dades més esperançadores. El 48% dels enquestats creuen que una persona que pronunciï en públic insults racistes han de ser sancionats per la justícia en tots els casos. I la primera resposta que els ve al cap als entrevistats quan senten la paraula “immigració” és un sentiment d’empatia i solidaritat.

Aquesta diversitat en les dades de l’enquesta té a veure en com conceben els entrevistats l’”immigrant”. L’”immigrant” és una categoria social abstracta que es relaciona (fins i tot en els mitjans de comunicació seriosos) amb pasteres, amb irregularitat, amb marginalitat, amb invasió, amb delinqüència. Aquesta categoria no té res a veure amb el perfil dels immigrants reals, de carn i ossos, amb els que treballem, aquells a qui els comprem la fruita o els que viuen al nostre costat. Però és una categoria que s’està estenent entre la població.

Quan l’entrevistador pregunta per l’”immigrant” abstracte, surten els estereotips i perjudicis. Com sinó podem entendre que un 7,1% dels entrevistats declarin que no es relaciona “mai” amb immigrants? Com entenen aquests entrevistats la immigració? I com veuen a l’immigrant? Potser el primer que haurien d’haver fet els entrevistadors és trencar l’estigma de la paraula. Les darreres preguntes del qüestionari parlen estrangers… per què aquesta distinció? I per què en aquest moment del qüestionari? Deixem aquestes preguntes perquè el lector hi reflexioni.

Quan s’especifica de què estem parlant sorgeixen respostes més coherents. A la pregunta 18 l’enunciat detalla que s’està preguntant sobre “immigrants instal·lats a Catalunya de manera estable i regular” (és a dir, la majoria de immigrants, encara que no en els que es sol fixar la premsa o els generadors d’opinió). Una àmplia majoria dels enquestats (entre el 85 i el 60%) creuen que tenen dret a cobrar el subsidi d’atur, al reagrupament, a obtenir la nacionalitat espanyola o a votar. Això ja ens agrada més.

Una altra dada: els factors clau per a la integració de la immigració segons els entrevistats són la llengua (57%) i la feina (53%), seguides per la igualtat de drets (29%). En això estem treballant a Servei Solidari.

Fina Ribas

Tècnica

Fundació Servei Solidari

només asseure’s pregunta: quant em quedarà si em donen la invalidesa? I si m’espero a la jubilació? La resposta la deixa blanca… com només 600 euros! I encara menys si m’espero a la jubilació?

Les víctimes de les continues reformes de les prestacions de la Seguretat Social tenen mil cares, però sobretot són dones i treballadores, amb unes carreres de cotització massa curtes, escurçades pel treball domèstic, les jornades parcials i els treballs en negre. Per i contra elles s’han augmentat els requisits dels anys mínims de cotització per a poder accedir a la jubilació, que al 1985 eren de només 8 anys, i que progressivament ha anat pujant exponencialment a 10, 12,5 i els actuals 15 anys. Els aires de reforma parlen de 20 i la patronal afirma que haurien de ser més, en nom de l’estabilitat dels mercats. Contra principalment les dones també s’han anat canviant els càlculs de les prestacions d’invalidesa, reduint fins a la meitat les pensions d’incapacitat dels que no han cotitzat prou, i elles també seran les més afectades de les anunciades restriccions en les viduïtats. Una contradicció més en els proclames oficials contra la discriminació de gènere.

Una altre cara dels afectats per les reformes ha hagut de creuar altes fronteres per arribar a l’Estat espanyol. A l’aterrar ha trobat uns contractes en negre que dificulten les mínimes cotitzacions que li reclama la llei, una llei que precisament va mirar cap a un altre costat quan treballava sense contracte ni cap seguretat laboral, ni de cap tipus. I és que com poden demanar 15 o 20 anys de cotització per jubilar-se a un peó de la construcció peruà, si només porta 13 anys legal, més incomptables anys de treball en negre augmentant les arques d’empresaris i constructors. Els tècnics del govern, experts en l’art de retallar i retallar, tenen clara la resposta; que treballi a l’obra fins als 70, o que accepti la pensió no contributiva de 347 euros, això sí, sense marxar al seu país, que si no els diners no l’acompanyaran a creuar l’Atlàntic.

En l’actualitat les pròpies dades oficials afirmen sense cap rubor que el 55% dels pensionistes actuals no arriben al pírric salari mínim interprofessional de 641euros, i ningú s’escandalitza de que tres de cada quatre no són ni mileuristes. Però el govern espanyol està decidit a baixar el que ja està sota mínims. Vivim el món al revés. La tecnologia permet que cada treballador produeixi cada cop més, però les lleis obliguen a treballar cada cop més anys, per obtenir cada cop menys pensions.

La senyora es mira l’advocat i sospira; “mira que jo no vaig fer cap vaga”. I és així, molts dels que ni el 29-S ni el 27-G no faran vaga seran els afectats de les retallades, i de ben segur algun dia se’n penediran de no haver protestat abans. Potser quan algú qualsevol els informi de les minses pensions que els restaran fins al darrer dels seus dies.

Àlex Tisminetzky, advocat laboralista del Col·lectiu Ronda

En un principi semblaria lògic dir que tots els dies del curs escolar haurien de ser dies per la pau i la no violència, no pas un de sol. Però el fet que fa uns dies, al gener, a l’aniversari de la mort de Gandhi, es reservi per parar l’activitat habitual del centre i fer una dinàmica diferent centrada en treballar per recordar-ho especialment, té un sentit i més en els temps que corren.

Malgrat ens fan veure i creure que els signes més evidents de guerra i violacions dels drets humans estan en altres llocs, com si no tingués a veure amb nosaltres, la pau comença en un mateix i l’educació òbviament hi juga un paper fonamental. Si realment volem un món en pau no serà únicament manifestant-nos-hi en contra. Haurem de viure en pau i contagiar-la al nostre entorn. A tot arreu on siguem. I, dins l’escola, on la comunicació entre alumnes, professors i personal no docent és la base de les relacions i l’aprenentatge, és important vetllar per recordar cada any, en algun moment, que la pau és el camí. El dia a dia s’encarrega sovint de deixar-nos en segon pla les coses “no urgents” però importants. Passen per davant molt sovint coses “urgents” però poc importants. Per això té sentit aturar-se cada 30 de gener per no oblidar-nos de com de necessari és el tracte respectuós amb totes les persones, la comunicació directa, l’escolta plena, el reconeixement del treball dels altres, la valoració de la creativitat, de les opinions, el treball en equip, entre d’altres moltes coses, que ens fan viure amb més qualitat i més en pau. És bàsic transmetre això entre nosaltres tots els dies perquè, d’aquesta forma i no amb discursos, ho transmetrem als nostres alumnes.

Toni Pedragosa

Escola Pia de Nostra Senyora

Imatge: Flickr – Snapies,  Creative Commons license