Cuando conocí a Ulises, llevaba el suficiente tiempo fuera de Ítaca, para que eso se evidenciara a primera vista en su rostro y su actitud. Sonreía a menudo, sin que esa sonrisa nunca se asomara a su mirada. Venía envuelto en un halo de tristeza y añoranza. Le adiviné enseguida un sentimiento profundo de desarraigo, ese sentimiento también estaba aderezado por un toque de indefensión y miedo al fracaso. Su estado era de vulnerabilidad total.

Después de estudiarme durante algún tiempo y cuando decidió regalarme su confianza, me enseñó fotografías, en las que realmente me costó reconocerle, de momentos de su vida cotidiana inmortalizados allí en Ítaca, imágenes donde su tez estaba más morena, la sonrisa le llegaba a los ojos, e incluso dejaba al descubierto su blanca dentadura, estaba más gordito, tenía el pelo corto y su cara estaba rasurada. En las imágenes, también aparecía Penélope, que sorprendentemente y como la de la Odisea, tejía esperando su regreso.

Pues bien, con Ulises hice un máster intensivo en lecciones de vida. Me enseñó el alto precio que se tiene que pagar por conseguir un sueño, la generosidad de irte en busca de un mundo mejor para los tuyos, lejos, sólo y profundamente desamparado y  también cuando una mañana al recoger, había dejado tres mandarinas sobre mi carpeta, siendo poco más, probablemente, lo que tenía para pasar el día. La actitud de lucha constante, de ser invencible al desaliento, lo injusto de un sistema, que después de utilizarlo, no dudó ni por un momento en dejarlo fuera, lo fuerte que debe ser uno cuando la única alternativa que te queda, es esa precisamente, la de ser fuerte.

Nunca olvidaré a Ulises y siempre al irme a la cama le imagino navegando, venciendo cien mil adversidades, pero siempre con un propósito, regresar a Ítaca y reencontrarse con Penélope.

Text: Silvia – Voluntària Servei Solidari

El relat de la Silvia  va guanyar el 3r premi dels relats de la Federació Catalana de Voluntariat Social.

Oportunitat és una paraula que agrada molt al tercer sector, de fet, l’expressió igualtat d’oportunitats ha fet molta fortuna en l’àmbit de les polítiques socials, superant (finalment) corrents més paternalistes. Diguem-ne que és un #trendingtopic.

El seu origen és inspirador. Si seguim una etimologia una mica recreativa, observem que ve d’op (estar davant de) i portus (port). El fet d’esperar el teu moment al port, el lloc on passaven coses en temps on el llatí feia d’anglès i els ports eren com els nostres hubs, potser per aventurar-se a un nou futur (no és tan evident que el futur hagi de ser sempre nou). Que port i porta comparteixen arrel és tan clar que mai he entès perquè parlem de finestra quan se’ns presenta una oportunitat.

La saviesa popular i el bon seny ens conviden a aprofitar les oportunitats. És veritat que no són mai un regal, embolicat i amb un llaç a joc. Hi ha sempre un grau d’incertesa. És aquesta punta de probabilitat, d’un potser permanent, que ens genera el dubte de si aquella oportunitat ens convé o no. Ens cal superar aquesta aversió al risc!

A què ve a tomb el tema de l’oportunitat?

Si repassem portades de diaris, si a cop de Google ens fem una hemeroteca a casa, tindrem accés a una gran classe d’història, ens podrem construir un retrat força fidel del tremp de la nostra societat. Si centrem la cerca en titulars dels 2008, ens adonarem astorats que la crisi era un fenomen Atlàntic enllà. Després del 15 de setembre d’aquell mateix any, el dia en què cau Lehmans Brothers (havent estat valorat positivament hores abans per les mateixes agències de rating que ara volen comandar les solucions) veurem amb certa basarda que vam aplicar un Keynes inculturat a l’espanyola (el Plan E),  i amb Lakoff (no digueu la paraula crisi ni hi penseu) assessorant a qui feia de president, esperàvem solucions.

Potser sí que hem vist les orelles al llop, però diria que mai el llop sencer. Encara ara ens agafen per sorpresa els 6.000.000 d’aturats i el 55% d’atur entre joves, a febrer 2013.

Se’ns desmantella l’estat del benestar; la desigualtat no para de créixer, ara ja no cal cercar els índex, ja els diuen fins els informes de l’administració (vol dir que és greu i que ja tenen carta de ciutadania); augmenta l’exclusió i la vulnerabilitat, que és l’exclusió a crèdit, la bomba de rellotgeria que esclatarà a curt termini. Aturo els greuges, no són el tema d’avui.

Llavors van venir els profetes per avisar-nos que això no era una crisi, sinó un canvi de paradigma, que encetaríem terceres i quartes vies… semblava que al 2012 no ens reconeixeria ningú de com n’estaríem de transformats. Com diu l’adagi, les paraules volen, i el paper ho aguanta tot, per rucada que s’escrigui, com hem comprovat a l’hemeroteca.

I al capdavall són pseudo-relats, que expliquen una faula, però ni de bon tros la realitat, i s’instal·len com a interpretació del que passa. Llavors ens hi adaptem, relaxem, i per fi ens hi acomodem. Si em diuen que això no és una crisi sinó un canvi de paradigma, vol dir que algú està cuinant, ja me’l serviran.

Ras i curt, som allò on érem.

El cert és que aquí no canvia cap paradigma, i, o aprofitem que la porta (ara sí, l’oportunitat!) de la cuina està oberta i entomem el control dels fogons, o menjarem ranxo hipocalòric fins esllanguir-nos.

No tenim (ningú) cap bola de vidre per veure on hem d’anar, però sí lliçons apreses, i moltes. Incorporem-les. Aprenguem-ne.

Cal rellevar el to de desànim, no per un d’optimista naïf, sinó per un altre d’enèrgic que es conjugui en primera persona, jo i nosaltres, i en veu activa. Tothom té una oportunitat (és molt el talent que hi ha), tothom se’n mereix una. Tothom suma.

Carles Gil i Saguer – Servei Solidari

Amb el recolzament de més de 50 escriptors catalans, el Teatre Nacional de Catalunya, el CCCB, el Club de Cultura TR3SC, la Xarxa de Biblioteques, 20 centres educatius i diverses universitats

A Catalunya hi ha moltes persones nouvingudes que no saben ni llegir ni escriure en català o castellà, i això dificulta enormement la seva integració social. En un dia tan important per la cultura com és Sant Jordi, no podem deixar de banda aquells que comencen a conèixer-la.

Per aquesta raó neix Recicla Cultura, una iniciativa de la Fundació Servei Solidari* que anima a que aquest Sant Jordi tots els catalans i catalanes comprem un dels llibre que milers de persones els han fet arribar. Els diners recaptats es destinaran a finançar els cursos d’alfabetització i llengua que l’entitat imparteix des de fa 9 anys a persones nouvingudes. El curs passat, més de 1.700 alumnes de tot el món se’n van poder beneficiar.

Em temo que el decalatge no rau tant en el món virtual – real, sinó més aviat en l’abisme que hi ha entre les paraules i els fets, entre els mots i les accions. Això ja ve de lluny, i és un tema ben tractat i molt amanit per la tirallonga de fal·làcies que desvelen el salt existent entre pensar i fer una cosa. Certament, del pensament no se’n deriva forçosament una realitat. D’aquí moltes dites i refranys que fan al·lusió a aquest desencís: de bones intencions l’infern n’és ple.

Una reacció clàssica per contrarestar el magatzem de discursos que mai veuran la llum és reivindicar la realitat nua. “Fets, no paraules”, i eslògans per l’estil, són d’ús freqüent per aquells qui poden (tenen al seu abats) accionar fets. Altrament, (que la digui qui no té la possibilitat d’activar un canvi) la frase no seria sinó un brindis al sol. Però atès que el fet no s’esdevé, em temo que la frase es reclou de nou en el món de les paraules i mai trepitja el dels fets. Com una contradicció en ella mateixa. I m’aturo aquí per no embolicar la troca.

Ambdós mons no tenen perquè estar contraposats. Es poden retroalimentar. Ens calen paraules que ens menin a fets, fins aquí és clar. Però també cal que els fets puguin ser descrits per paraules. Ens cal poder emparaular el món. Les realitats que no tenen el seu corresponent al llenguatge no existeixen, romanen invisibles. Si això ho traduïm al món social, observem com els col·lectius més empobrits, anomenats ex-closos, en la mesura que no tenen veu existeixen menys, són menys presents, no són tinguts en compte a la realitat.

Les motaccions poden ser part de la solució. Són mots que ens comprometen amb la realitat en la mesura que ens menen a l’acció. Són el binomi indissoluble entre el dir (que és una forma de pensar) i el fer. Si ens en volem sortir tots, no només uns quants, ens cal entrar en una nova dinàmica de més contenció verbal i més incidència en la realitat. La primavera àrab només serà primavera si arriba a veure a l’estiu. I això significa passar el twitter, bon interruptor que il·lumina el cru hivern, a la política, a la implicació amb els moviments i entitats.

Hi ha encara un altra bondat de les motaccions. Actua com un cercle entre mots i accions, i aquesta circularitat ens transforma, ens muta. Les motaccions són properes a les mutacions, i aquestes són imprescindibles (només cal mirar l’evolució de les espècies). Si una foto són mil paraules, implicar-se amb la realitat, imagina’t. Estem convidats a esdevenir agents de canvi social, perquè per anar a on no hem estat mai (un atur de menys de dos dígits, societat més cohesionada, inclusió de nous col·lectius…), ho hem de fer per camins que no hem trepitjat mai.

Som uns quants que fem, però hem de ser-hi tots. No, no és una utopia, ni una ingenuïtat. És una necessitat, i al meu entendre, un deure.

Carles Gil i Saguer – Gerent Servei Solidari

Les primeres reivindicacions dels diversos drets per part de les dones són molt recents. En el món occidental, on aquestes reivindicacions han estat més fortes i han aconseguit esgarrapar a poc a poc allò que amb tot el dret els pertany, no van més enllà dels primers anys del segle XX. Cal tenir present, però, que en gran part del món, la situació continua sent molt precària. Quedi dit això perquè, sense cap mena de desànim, tinguem present que la situació dels drets de la dona és encara a anys llum del que hauria de ser…

I bé, una entitat com la nostra Fundació, que té per objectiu prioritari la lluita contra tot tipus de discriminació, té evidentment molt a pensar, a dir i a fer sobre el tema. Des del diversos programes de Servei Solidari hi ha moltes ocasions de fer visibles aquelles que la nostra societat considera “prescindibles”, les dones. Elles, tot i aportar un cabal notable de treball, no veuen reconeguda la seva capacitat per treballar en tasques directives i de responsabilitat. Són, massa sovint, una massa treballadora silenciada, sotmesa, sense marge d’iniciativa. No cal ni recordar, a més, que moltes vegades, la seva cotització social i econòmica està per sota d’un home que faci la mateixa tasca.

Amb el progressiu agreujament de la situació laboral a què ens ha dut la crisi, les dades canten amb absoluta claredat: les principals perjudicades són les dones. Els homes són preferits per la major part d’empreses, a l’hora d’una feina que poden fer igualment (si no millor) moltes dones. Per això, la precarietat laboral i l’atur tenen índexs més durs per a les dones que per als homes. A nivell de discurs, naturalment, tots som del tot “legals” i estem en contra de les discriminacions! Llàstima que això no arribi a afectar la realitat, que no es mesura per les paraules, sinó per les estadístiques (quan són de fiar).

Aquest any, la diada de la dona treballadora —o potser seria més clar dir de la immensa majoria de les dones— no pot significar res més que un compromís renovat a favor de la igualtat davant els drets i tot allò que se’n deriva. No podem tancar els ulls a la dura situació, en els nostres països, on la dona havia començat a progressar en el reconeixement dels seus drets. Si pensem en altres països, on aquest reconeixement encara no ha començat, la situació esdevé preocupant. Quanta feina per fer! Treballar pel reconeixement dels drets de la dona és treballar pel reconeixement de la dignitat i els drets de qualsevol persona humana. Des de Servei Solidari ens hi comprometem.

Però acceptant com a natural el fet que acabem de comentar, pensant en el llenguatge verbal, si que ens vénen al cap algunes qüestions, preguntes, interrogants, reflexions… És sobre tot això del que voldríem dir alguna cosa en aquest article. Seran idees que sortiran així com diuen en castellà, de bote pronto.

Anem per ordre: un infantó des del moment del naixement entra en contacte amb les persones (la primera és la mare) que l’envolten i sent els sons que aquestes persones li volen transmetre o es transmeten entre ells.. Poc a poc va associant aquest conjunt de sons a uns objectes, a unes accions, a uns sentiments. Està clar que aquest llenguatge verbal no es l’únic que percep. Es va adonant que molt sovint junt amb el llenguatge verbal hi ha gestos, que també tenen un significat, que ell també aprèn. I és mitjançant aquest entrar en contacte amb persones i coses com va coneixent el món. Coneix altres persones que designen les coses amb les seves mateixes paraules. I coneix tot allò que d’alguna manera podem dir que forma la seva vida, en la qual cada cosa té el seu nom. Ja tenim l’infant situat i segur. Cada cosa té el seu nom i cada nom correspon a alguna cosa, moltes vegades real; però més endavant descobrirà que hi ha paraules que corresponen a realitats que no es poden veure, ni sentir, ni tocar, ni copsar per cap dels sentits. Entrem en un altre món, al qual poc a poc ens anem acostumant i també anem coneixent. Aquest món és viscut de manera molt diferent per les persones diverses que composen una col·lectivitat. Així, molt sintèticament potser hauríem explicat l’origen del llenguatge verbal.

Arriba un dia en el qual aquell infantó,  que ja ho és menys,  descobreix que hi ha altres noies i nois i persones grans que designen les coses amb unes paraules diferents. I potser fan servir també signes diferents que acompanyen aquestes paraules. Ha descobert la diversitat d’idiomes. I amb més o menys esforç n’arriba a parlar d’altres d’aquells idiomes. I es pot comunicar amb persones que viuen molt lluny; que són de colors, races, costums, religions i cultures ben diferents;però que es poden intercanviar idees, pensaments, i posar-les en comú per compartir-les. Però ell, allò que és més íntim, més personal, més seu ho seguirà pensant i dient amb aquelles paraules que des d’infant va aprendre en el seu entorn..

Hi ha una idea que li ronda pel cap: No seria millor que tots plegats parléssim la mateixa llengua? Una única llengua? Seria el millor perquè ens entendríem tots. Ben mirat tant la pregunta com la resposta són molt senzilles; potser massa senzilles per ser veritat.

Què passaria? Què podria passar?

Primer de tot, que cada llengua va lligada a una cultura, la cultura de les persones que la parlen. I la cultura en el fons no és més que el recull de tots els pedacets que cada persona ha anat deixant al llarg de la seva vida a la comunitat. Potser no ens ho sembla; però la història d’un poble es com un quadre immens en el qual cada persona ha anat deixant una ditada.

Segon, la cultura de la humanitat és la suma de la cultura dels pobles. Per això en el títol hem posat que tots sumen perquè amb les nostres llengües també contribuïm a la cultura de la tots els pobles de la terra. I la Comunitat Humana es la suma de les petites comunitats que han anat naixent, creixent, existint, sobrevivint en alguns casos i en altres malauradament, morint.

Per això hem de defensar les llengües com un tresor; primer la nostra, la de cadascú, aquella que ens van ensenyar quan érem petitons, la primera que vàrem sentit de la nostra mare; després, les altres, perquè volem el globus de la terra sigui la pàtria de tota la humanitat, amb totes les seves diversitats enriquidores.

Text: Enric Sàrries – Voluntari Programa Formació Bàsica

Servei Solidari

El 2007 les Nacions Unides van proclamar el 20 de febrer com el Dia de la Justícia Social.  L’organització dels bons propòsits ens diu que la celebració d’aquest dia ha de donar suport a la tasca de la comunitat internacional encaminada a eradicar la pobresa i promoure l’ocupació plena i el treball decent, la igualtat entre els sexes i l’accés al benestar social i la justícia social per a tothom.

En primer lloc, hom es pregunta qui és aquesta  comunitat internacional, a qui inclou i en quina posició d’incidència. S’entén que en formen part els governs membres de Nacions Unides però també els seus ciutadans representats? el món empresarial?  els lobbies? Els fons d’inversió? les grans fortunes?

D’altra banda, Nacions Unides proposa que, per arribar a aquestes fites,  cal  reformular un conjunt d’estratègies de desenvolupament i pràctiques empresarials que ens condueixin cap a un futur més sostenible i equitatiu. Entenen que la sostenibilitat depèn de la creació de mercats que siguin capaços de distribuir millor els beneficis del desenvolupament; de cobrir la creixent demanda dels consumidors de productes i serveis més ecològics  I d’establir les bases perquè tots visquem amb dignitat, estabilitat i oportunitats. També afirmen que per aconseguir aquesta transformació cal, a la vegada, integrar la inclusió social a les polítiques i en totes les iniciatives de les nacions membres.

Semblaria que té a veure, sobretot, en la relació de les persones amb els recursos. I sí, si entenem aquests com a béns però també com a drets. Dret a l’habitatge (no és un cas flagrant d’injustícia social que un habitatge esdevingui objecte de luxe i ara mercaderia per poder treure’n profit?); accés a la terra (els grans fons d’inversió estableixen descomunals latifundis a l’Àfrica i desplacen pobles sencers; les empreses del primer món envien les seves escombraries, de nou, al gran continent), accés al treball digne (el benefici econòmic es prima sobre les condicions de treball, es deslocalitza per abaixar costos, etc) ..Tots aquests exemples evidencien que l’accès a aquells béns i drets esdevé desigual, injust.

I és que, malgrat el que ens havien fet creure, els recursos del nostre món no són il·limitats i el creixement, ara ho veiem, tampoc no puja a mode de cohet fulgurant. Tenim el que tenim i ens ho hem de repartir. L’equitat és la bona pràctica de la justícia, ja ho deien els grecs.

Des d’un punt de vista social, l’equitat també és el contrari de la beneficència que es barreja amb l’assistencialisme. Dues maneres de fer les coses  que perillosament tornen a treure el cap en aquests moments de crisi econòmica gravíssima amb una gran part de la ciutadania en una situació en la què no poden ni cobrir les seves necessitats més bàsiques.

La beneficiència i la caritat parteixen d’una posició de poder del que dóna. Aquell que té accés als béns decideix donar, a elecció pròpia,  una part dels seus recursos tot establint, a la vegada  una relació asimètrica amb el qui rep el que ell o ella han volgut deixar. Cal donar les gràcies.

La justícia social, al contrari, ens situa a tots i totes en el mateix pla i per aquesta raó, en teoria, no pot ser un mecanisme d’elecció individual, sinó que ha de ser regulat de manera acordada i col·lectiva. Són els representants de totes les persones, els polítics, qui haurien d’establir uns mecanismes generals i justos que redistribueixin la riquesa. Això, fins ara, implicava posar en marxa el que anomenem polítiques socials. Els governs, elegits democràticament, regulaven les desigualtats: a través dels impostos, a través de la cobertura de necessitats bàsiques i universals, a través, sobretot, de polítiques  preventives: abans que donar assistència, donem oportunitats a les persones:  formem, amb qualitat; abans de curar epidèmies,  implantem sistemes eficaços de prevenció de malalties; abans de conflictes socials,  creem espais perquè les persones participin i es relacionin amb els altres amb respecte.

Això, dic, en teoria era cosa dels polítics. I n’haurien de continuar essent principals motors d’aquestes accions. La diferència entre teoria i realitat dóna per a moltes entrades al post i per a molts debats. Però, en aquest cas, quina és la possibilitat per a nosaltres, ciutadans i ciutadanes  membres de la mateixa societat desigual que denunciem?. Cal trobar les maneres de denunciar la manca d’equitat, de fomentar la justícia social. I, no rigueu, però això em fa pensar sempre en el Capità Enciam. Sí, aquell de “els petits canvis són poderosos!”. Doncs sí, som un i som molts: Som membres de la societat i per tant som electors i electores,  som signants de  ILP, som manifestants, som persones que fem vaga, som compradors responsables i consumidors moderats,  som membres difussors de missatges de denúncia a les xarxes socials i aturadors de rumors falsos. Podem ser, en suma,  agents impulsors de la justícia social, transformadors de la realitat.

Text: Inma Martin – Coordinadora de programes Servei Solidari

El Dia Escolar de la No Violència i la Pau se celebra cada 30 de gener per commemorar la mort de Mahatma Gandhi al 1964

“La humanitat no pot alliberar-se de la violència més que per mitjà de la no violència”, és un dels missatges que Mahatma Gandhi ens va regalar en la seva necessitat de predicar la resistència pacífica, la no violència i la pau, en un segle marcat per dues guerres mundials.

Com que la figura de Gandhi s’associa amb la pau i la defensa de la justícia social, des de l’any 1964, cada 30 de gener se celebra el Dia Escolar de la No Violència i la Pau (DENIP). Es tracta d’un dia en el que es fomenta l’educació per la tolerància, la solidaritat, el respecte als drets humans, la no violència i la pau, alhora que es commemora l’assassinat d’aquest líder polític indi.

Construint la pau des de les escoles

Durant aquest dia, les escoles de tot el món celebren el DENIP amb diferents actes. Es tracta d’una de les experiències pioneres més importants d’educació per la pau del nostre temps.

El seu missatge bàsic diu: “Amor universal, No violència i Pau. L’Amor universal és millor que l’egoisme, la No violència és millor que la violència i la Pau és millor que la guerra”.

La cultura de la pau són tots els valors i actituds que reflecteixen el respecte per la vida, la dignitat humana i els drets humans, el rebuig de la violència en totes les seves formes i el compromís als principis de llibertat, justícia, solidaritat i tolerància.

Per un món sense racisme ni violència

Des de Servei Solidari teixim cada dia les bases per construir una societat més justa i tolerant . Pensem    que, per fer això, s’ha de partir d’uns valors de base que promoguin el respecte a la diferència, l’acceptació dels altres, la convicció que només de manera social aconseguirem sortir d’un moment on l’economia exerceix, de manera evident, una nova forma de violència. En són símptomes els desnonaments forçosos, les actituds xenòfobes, la fragmentació de la nostra societat entre rics i pobres.  Per aquesta raó, en aquest dia , volem remarcar la necessitat de construir cada dia un món sense violència, tal i com propagava Gandhi: “M’oposo a la violència, perquè quan sembla causar el bé aquest només és temporal, el mal que causa és permanent”.

Text: Silvia Mir – Voluntaria comunicació

Video: Escola Pia Granollers Flash Mob http://vimeo.com/57368244

Olga Pedrola és sociòloga de formació i treballa des de fa molts anys en l’àmbit social. Ara és voluntària d’uns dels espais amb més moviment de la Fundació, l’espai d’inserció sòcio-laboral que es desenvolupa dins del marc del projecte Òmnia.

Entrevistador –per què fas voluntariat?

Olga – Abans d’acabar la carrera de sociologia vaig iniciar un voluntariat perquè tenia una inquietud personal i de descobrir. Gràcies a aquesta primera experiència, vaig descobrir que l’àmbit social era la meva vocació. Tot i així, després de la carrera, vaig treballar durant molts anys en temes d’estudis de mercat. Però em seguia atraient l’àmbit social. Per aquest motiu, vaig començar a treballar o a col.laborar a la Fundació Adsis amb temes d’inserció laboral i club de feina. Ara estic sense feina, tinc temps i disponibilita i he volgut tornar a l’essència, als inicis: he decidit tornar a fer voluntariat.

Es diu que el voluntariat és un fet altruista, per a mi és totalment egoista, ja que m’aporta més del que realment puc arribar a donar.

E – Tens un record o experiència que t’hagi marcat?

O – La que més m’ha marcat va ser la meva primera experiència al Centre Cívic del Pati Llimona, on cada voluntària feia l’acompanyament a una persona i li ensenyava allò que ella volia. La persona que em va tocar acompanyar no sabia ni sumar, ni restar, ni multiplicar…. i això és el que li vaig intentar ensenyar. En aquella època tenia 21 anys, i em va sobtar moltíssim que una persona adulta no sàpigues fer cap operació. Allò em va marcar.

E – I com vas arribar fins a Servei Solidari?

O – Al prendre la decisió de tornar a ser voluntària, vaig iniciar la recerca d’ofertes de voluntariat a través del web hacesfalta.org i allà vaig trobar-ne una de Servei Solidari que encaixava amb el que estava buscant ja que l’entitat em recordava la Fundació Adsis.

Després d’inscriure’m a la oferta, vaig assistir a la reunió d’acollida de nous voluntaris, que realitzeu periòdicament a la Fundació, i a on a més d’explicar els diferents programes de la Fundació s’expressen les demandes de voluntaris que té cada programa. Vaig veure la possibilitat de col·laborar en l’espai d’inserció sòcio-laboral, que m’encaixava, m’anava bé l’horari, i era la possibilitat de desenvolupar el que sé fer.

E – Què és l’espai d’inserció sòcio-laboral?

O – És un espai de suport i orientació a les persones que estan en procés de recerca de feina, i on desenvolupem diferents accions, totes relacionades amb les TIC i l’ús de l’ordinador. Des de accions més bàsiques com pot ser obrir una compte de correu, donar suport en la redacció d’un currículum o respondre a una oferta de feina, fins a accions més complexes com pot ser oferir nous canals de recerca, organitzar-los i gestionar les ofertes.

E – Quines són les demandes més habituals de l’espai?

O – Des del suport a la redacció d’un currículum amb aquelles persones que no dominen el català ni el castellà, o que no saben utilitzar l’ordinador; actualitzar i polir alguns detalls de currículums ja fets; fins a posar-se en contacte amb una empresa a través del correu; o com planificar i organitzar la recerca amb aquella gent que utilitza masses canals.

E – Quin són els perfils d’usuaris i usuàries de l’espai?

O – Generalment, hi ha més homes que dones, majors de 30 – 35 anys i procedents d’Amèrica Llatina, el Pakistan, Bangladesh, el Marroc, i persones d’aquí. Entre els homes trobem que molts s’han dedicat al sector serveis, la restauració, la construcció i el manteniment. En canvi, entre les dones, ens trobem bàsicament el perfil de professionals de la neteja i atenció a les persones.

Com que portem un recompte anual, puc dir-vos que a dia d’avui, i al llarg de l’any 2012 hem atès a 164 persones en aquest espai.

E – Quin consell li donaries a una persona en recerca de feina?

O – Primer de tot, que s’ha d’organitzar, planificar, saber què fa, a quines ofertes respon, quins canals utilitza, quins CV té.

Després, que no s’ha de desanimar, que ho ha de posar tot en positiu, i que no pot parar mai, que s’ha de moure, estar actiu i lluitar.

Només els que realment estiguin preparats ens el moment d’optar a una feina, podran realment accedir-hi i aconseguir-la.

E – Acabem amb una frase que t’agradi:

O – Una frase que m’ha servit personalment, és que el no, no existeix. Sempre és sí o sí, i que el sí depèn de nosaltres, de cadascú.

El 4 de desembre del 2000 l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar com a Dia Internacional del Migrant el 18 de desembre per tal de vetllar pels drets de tots els treballadors i treballadores desplaçades i gestionar la migració en benefici de tota la societat en el seu conjunt.

El difícil camí de la igualtat

El col·lectiu dels migrants és un dels més vulnerables a la crisi actual, fent que molts d’ells estiguin vivint situacions precàries. Són molts els qui van haver de caminar per camins estrets i tortuosos per poder engegar el seu projecte vital en un nou país. Però al final d’aquest camí molts van aconseguir regularitzar la seva estada i ara temen fer un pas enrere i perdre tot allò pel que havien lluitat.

Ens trobem davant d’una situació que els pot conduir al treball clandestí i a la desocupació, la qual cosa pot fer que creixin les actituds racistes i xenòfobes vers aquest col·lectiu. Un col·lectiu que avui en dia compta amb 250 milions de persones en tot el món.

Avancem cap a la igualtat plena

Més enllà de les fronteres i les nacionalitats, les persones migrades afavoreixen la nostra societat. I és que les dades demogràfiques demostren que aquest flux anual de nouvinguts no sols és culturalment enriquidor, sinó que a més és molt necessari des de molts punts de vista.

Un dels reptes més importants als quals ens hem d’afrontar és el de garantir la integració social i laboral de totes aquestes persones, fent que el trànsit del migrant a la ciutadania plena sigui el més breu possible.

Des de Servei Solidari treballem perquè això sigui possible. De fet, el Consell Municipal d’Immigració de Barcelona ens va atorgar aquest dissabte el 4t Premi del Consell en “l’àmbit del comerç i l’emprenedoria de les persones immigrades” per la feina feta a l’Espai Emprèn. No obstant això, encara tenim molt a fer i molt a canviar.

Text: Silvia Mir – Voluntaria comunicació