Arxiu del mes de març 2011

“A quant em queda la jubilació?”

30-03-2011

Una tarda qualsevol, en un despatx d’algun advocat laboralista, entra una dona d’uns 50 anys. Porta a les seves esquenes un munt de malalties, acumulades en anys de tant cuidar nens, rentar la casa i treballar en mil coses aquí i allà.

només asseure’s pregunta: quant em quedarà si em donen la invalidesa? I si m’espero a la jubilació? La resposta la deixa blanca… com només 600 euros! I encara menys si m’espero a la jubilació?

Les víctimes de les continues reformes de les prestacions de la Seguretat Social tenen mil cares, però sobretot són dones i treballadores, amb unes carreres de cotització massa curtes, escurçades pel treball domèstic, les jornades parcials i els treballs en negre. Per i contra elles s’han augmentat els requisits dels anys mínims de cotització per a poder accedir a la jubilació, que al 1985 eren de només 8 anys, i que progressivament ha anat pujant exponencialment a 10, 12,5 i els actuals 15 anys. Els aires de reforma parlen de 20 i la patronal afirma que haurien de ser més, en nom de l’estabilitat dels mercats. Contra principalment les dones també s’han anat canviant els càlculs de les prestacions d’invalidesa, reduint fins a la meitat les pensions d’incapacitat dels que no han cotitzat prou, i elles també seran les més afectades de les anunciades restriccions en les viduïtats. Una contradicció més en els proclames oficials contra la discriminació de gènere.

Una altre cara dels afectats per les reformes ha hagut de creuar altes fronteres per arribar a l’Estat espanyol. A l’aterrar ha trobat uns contractes en negre que dificulten les mínimes cotitzacions que li reclama la llei, una llei que precisament va mirar cap a un altre costat quan treballava sense contracte ni cap seguretat laboral, ni de cap tipus. I és que com poden demanar 15 o 20 anys de cotització per jubilar-se a un peó de la construcció peruà, si només porta 13 anys legal, més incomptables anys de treball en negre augmentant les arques d’empresaris i constructors. Els tècnics del govern, experts en l’art de retallar i retallar, tenen clara la resposta; que treballi a l’obra fins als 70, o que accepti la pensió no contributiva de 347 euros, això sí, sense marxar al seu país, que si no els diners no l’acompanyaran a creuar l’Atlàntic.

En l’actualitat les pròpies dades oficials afirmen sense cap rubor que el 55% dels pensionistes actuals no arriben al pírric salari mínim interprofessional de 641euros, i ningú s’escandalitza de que tres de cada quatre no són ni mileuristes. Però el govern espanyol està decidit a baixar el que ja està sota mínims. Vivim el món al revés. La tecnologia permet que cada treballador produeixi cada cop més, però les lleis obliguen a treballar cada cop més anys, per obtenir cada cop menys pensions.

La senyora es mira l’advocat i sospira; “mira que jo no vaig fer cap vaga”. I és així, molts dels que ni el 29-S ni el 27-G no faran vaga seran els afectats de les retallades, i de ben segur algun dia se’n penediran de no haver protestat abans. Potser quan algú qualsevol els informi de les minses pensions que els restaran fins al darrer dels seus dies.

Àlex Tisminetzky, advocat laboralista del Col·lectiu Ronda

La No violència i la Pau

21-03-2011

Peace

En un principi semblaria lògic dir que tots els dies del curs escolar haurien de ser dies per la pau i la no violència, no pas un de sol. Però el fet que fa uns dies, al gener, a l’aniversari de la mort de Gandhi, es reservi per parar l’activitat habitual del centre i fer una dinàmica diferent centrada en treballar per recordar-ho especialment, té un sentit i més en els temps que corren.

Malgrat ens fan veure i creure que els signes més evidents de guerra i violacions dels drets humans estan en altres llocs, com si no tingués a veure amb nosaltres, la pau comença en un mateix i l’educació òbviament hi juga un paper fonamental. Si realment volem un món en pau no serà únicament manifestant-nos-hi en contra. Haurem de viure en pau i contagiar-la al nostre entorn. A tot arreu on siguem. I, dins l’escola, on la comunicació entre alumnes, professors i personal no docent és la base de les relacions i l’aprenentatge, és important vetllar per recordar cada any, en algun moment, que la pau és el camí. El dia a dia s’encarrega sovint de deixar-nos en segon pla les coses “no urgents” però importants. Passen per davant molt sovint coses “urgents” però poc importants. Per això té sentit aturar-se cada 30 de gener per no oblidar-nos de com de necessari és el tracte respectuós amb totes les persones, la comunicació directa, l’escolta plena, el reconeixement del treball dels altres, la valoració de la creativitat, de les opinions, el treball en equip, entre d’altres moltes coses, que ens fan viure amb més qualitat i més en pau. És bàsic transmetre això entre nosaltres tots els dies perquè, d’aquesta forma i no amb discursos, ho transmetrem als nostres alumnes.

Toni Pedragosa

Escola Pia de Nostra Senyora

Imatge: Flickr – Snapies,  Creative Commons license

Del Dia Internacional de la Dona…

14-03-2011

El Dia Internacional de la Dona o Dia de la dona treballadora va ser instituït 8 de març per l’ONU, per recordar el succés ocorregut a Nova York on van morir calcinades en una fàbrica tèxtil 146 dones que estaven tancades com a protesta pels baixos salaris. Aquest fet ha d’enquadrar-se en un context històric i ideològic més ampli. Les dones constituïen en el sector tèxtil la majoria de mà d’obra. Les condicions en què treballaven eren deplorables. Situació que no dista molt de les actuals condicions laborals en molts països emergents econòmicament.

En l’actual època de crisi és imprescindible una lectura feminista sobre el impacte desigual en dones i homes. La recessió econòmica posiciona a les dones en un lloc de major vulnerabilitat respecte als homes tant en el mercat de treball com en l’àmbit del domèstic. No només és qüestió d’analitzar els sectors laborals on la crisi més incideixi sinó que s’hauria de tenir en compte que la desigualtat estructural està arrelada en el sistema patriarcal.

La discriminació laboral de les dones té la base en l’ideal del salari familiar que implicava que el sou de l’home havia de cobrir el valor de les despeses de la família i el de la dona és complementari. Aquesta desvalorització del salari femení com a “segon sou” provocava, i es manté fins els nostres dies,  que els llocs de treball majoritàriament ocupats per dones tinguin retribucions baixes i  que estiguem exposades a condicions laborals més precàries i inestables: salaris més baixos, contractacions temporals, jornades parcials i atur de més llarga durada. La inestabilitat en les cotitzacions a la seguretat social repercuteixen negativament en el dret a rebre pensions per part de les dones.

D’altra banda, la retallada de la inversió pública en serveis socials en temps de crisis té una repercussió directa en l’augment del treball domèstic de les dones. Les restriccions pressupostàries han afectat serveis i prestacions en àmbits especialment sensibles per a la igualtat d’oportunitats com ara l’educació, els serveis socials, la infància o l’habitatge.

Tenir en consideració una perspectiva de gènere és l’única manera de detectar la diferent incidència de la conjuntura econòmica té per ambdós gèneres i ofereix la possibilitat de corregir els efectes desiguals. Tot i això, hem de considerar aquest dia com una festivitat per les dones d’arreu del món.

Enguany, coincidint amb la celebració del Dia Internacional de les Dones, el districte de Ciutat Vella ha inaugurat una plaça que portarà el nom de “8 de març”. Situada a prop del Portal de l’Àngel, entre el carrer Duran i Bas i el dels Capellans. Les obres permeten veure un antic aqüeducte romà que portava aigua cap a l’antiga ciutat de Barcino. També s’han programat un seguit d’activitats relacionades amb la dona durant el mes de març http://issuu.com/viuciutatvella/docs/03-2011_mesdona

Cristina Grifoll de Goya

Fundació Servei Solidari

La Paraula

08-03-2011

Estem acostumats a viure en un món que no para. Es parla molt sovint de la velocitat de vertigen en què es mou la nostra societat. És veritat. I aquesta mateixa velocitat ens porta a una situació d’una societat canviant. Vertigen, canvi, novetats. Dóna la impressió que tot és nou i tot es va fent de bell nou. Que cal innovar i renovar constantment. Allò que es manté sembla que passa de moda. De fet, per exemple, els mitjans de comunicació busquen la novetat, l’impacte. Quan un fet dura molt,  poc a poc va desapareixent de les pàgines dels diaris i dels mitjans de comunicació; deixa de ser notícia, tot i que allò segueix sent allí, afectant a determinades persones que les gaudeixen, les pateixen o simplement en són subjectes. Per exemple, de quantes guerres que en un moment determinat han estat primeres pàgines ni se’n parla ara?

Però per sota d’aquests canvis hi ha un fil conductor que es va fent permanent i que ha perdurat al llarg de tota la història del món; que no s’ha trencat, perquè en el moment que això passés, ja estaríem en un altre món diferent, que es fa difícil d’imaginar amb la nostra raó pensant actual. Aquest fil és la comunicació.

No cal dir  que comunicar-se vol dir transmetre informació i que aquesta transmissió té infinitat de possibilitats en el nostre món, començant en un acte tan natural i simple com és la reproducció de les espècies, que de per sí ja és un acte de comunicació. Tot ser neix amb una potencialitat de comunicar-se. La comunicació, certament és complexa, i segurament com més i millor anirem coneixent el cervell humà encara trobarem que ho serà més. Aquest tema es pot mirar des de molts punts de vista i amb eines molt diferents. Però en aquestes ratlles només voldria dir alguna cosa sobre la paraula. Entenc que quedaran moltes qüestions sense resoldre o amb interrogants que caldrà que cada lector es vagi resolent.

No entraré en si són simples o complexes, senzilles i planes o difícils de copsar; millor pronunciades o amb una pronunciació més deficient; però el cas és que no som capaços de concebre un ésser humà que no es comuniqui amb els sers que l’envolten sense fer servir paraules.

He trobat sempre contundent aquella frase amb què comença l’Evangeli de Joan: “Al principi existia la Paraula” Si ens fixem en un nen petit que comença a emetre uns sons que per a ell són significatius, ens adonem que la paraula és com un pont entre la nostra raó i el món exterior. I això dura tota la vida, mentre son capaços o tenim possibilitat de raonar correctament. Per mitjà de la paraula aprehenen el món i les coses. Un cop fet, passat pel filtre de la raó, ho tornem a posar a disposició d’aquelles persones que ens escolten Això significa que el pont establert entre món exterior i raó està suficientment sedimentat. En el llibre del Gènesi diu que l’home va posar un nom a cada ser vivent.


De fet, quan no sabem com designar una cosa, per exemple perquè no dominem una llengua, ens trobem com aquella persona coixa a qui li falta una crossa que necessita.per caminar, en aquest cas per comunicar-nos.  “¡Intelijencia, dame el nombre exacto de las cosas ! Que mi palabra sea la cosa misma, creada por mi alma nuevamente”, deia el poeta Juan Ramón Jiménez. Per mitjà de la paraula expressem el món en el qual ens trobem i ens expressem nosaltres mateixos.

Mirant la història i els costums de molts pobles, ens trobem amb una enorme valorització de la paraula: encara avui dia, la paraula donada té el mateix sentit i la mateixa força que un contracte escrit; no cal signar convenis i n’hi ha prou amb la paraula. I això, al meu entendre, és així perquè la paraula ve a ser com nosaltres copsem el món i el transmetem;  això pressuposa que la paraula és també un compromís per a aquella persona que la pronuncia; perquè quan parlem de coses serioses, vol dir que ens identifiquem amb allò que diem; per tant no és tant dir, com dir-nos. Algú pensarà que  pot haver-hi casos en els quals sigui millor el silenci; per la meva part més aviat diria que darrere el silenci s’hi amaga la falta de compromís, trencament de diàleg, o fins i tot potser por haver-hi l’engany encobert de l’altra persona

Entenc que aquesta concepció que tan breument he exposat de la paraula va lligada estretament a una visió filosòficament optimista de la persona humana. Com un ser predisposat al bé, a la bondat i a la bellesa.

I aquí és quan vénen els interrogants:

La paraula pot arribar a ser una arma contra nosaltres mateixos? De fet, no ho és de vegades?

És compaginable, i en cas de resposta positiva com, el món variable i fugitiu, a què ens hem referit al començament, amb la concepció de la paraula que hem exposat?

Per què tantes vegades no contestem als altres?

Què passa quan es parteix el diàleg? Per què és parteix?

No és possible que dues persones estiguin parlant a dos nivells vitals diferents?

I encara una altra que potser sintetitza les anteriors: i si el filtre de la raó està embussat o el deixem embussar per altres factors que li impedeixen copsar el món i les persones tal com són o donar una resposta ajustada a una situació?

En síntesis, potser diríem que la paraula, com a element de diàleg amb el món i amb els altres ens demana una esforç, que pot arribar a que la persona es comprometi a actuar com a tal, per tal que estiguin nets i fluids els canals que connecten el món exterior, el nostre raonament i les altres persones. És evident que aquesta meta facilitarà l’encontre entre les persones, que s’amaga darrere cada paraula.


Enric Sàrries- Voluntari

Programa Formació Bàsica

Fundació Servei Solidari

Imatges- Creative Commons

Arribada la crisi, les coses pel seu nom

01-03-2011
Llegim, sentim, parlem de  “crisi” com aquesta mena d’ombra negra que és la causa de tot els mals. El mot ha perdut la part del seu sentit vinculada al canvi i s’ha quedat amb les connotacions negatives. És cert que aquest entorn econòmic ens està colpejant a tots, i especialment a les entitats de l’anomenat tercer sector que treballem a la base del sistema social. Externament, perquè les persones que fan ús dels nostres projectes es troben en situacions de vulnerabilitat cada vegada més extremes i les seves demandes augmenten i son més urgents. I internament, perquè els fons dels que tradicionalment depeníem econòmicament les organitzacions socials , i que eren normalment la garantia d’estabilitat de moltes d’aquestes activitats, minven o directament desapareixen.

Retallades, disminucions, amb aquesta cançoneta els que treballen per captar fons a les entitats i els que han de fer els números se les pensen i repensen sobre com aconseguir mantenir els projectes en marxa i aconseguir oferir-los al mateix nivell de qualitat  a un numero cada vegada més gran de persones.

Davant aquest escenari però, es revisen les maneres de fer les coses  i  el canvi apareix:

Per exemple, els anomenats “beneficiaris” de les activitats estan passant a ser clients.  Diem clients per que en la justa mesura que permeti la seva situació, comencen a col·laborar econòmicament, si més no amb un percentatge del cost total, a finançar els serveis que reben.  I entenem que col·laboren amb el que els es possible però son partícips del procés.

La condescendència ja no té cabuda en la situació actual. El suport i la comprensió i aportar cadascú el que pugui sí. I així, els alumnes de formació bàsica paguen 15 euros per quatre mesos de classe, tres hores la setmana. La seva aportació és una petita part del que costa mantenir un “monstre” que tot i comptar amb la feina desinteressada de quaranta voluntaris no s’aguanta sol. 350 alumes al trimestre suposa una inversió fixa en lloguers, materials i hores de feina d’un equip de professionals que en garanteixen el bon funcionament. Els alumnes, els clients, són els primers que entenen la mesura, i per això , excepte els becats (per a situacions greus) tothom paga la seva quota amb un percentatge mínim de pendents.

En segon lloc, les organitzacions ens unim per ser més fortes. Perquè se’ns vegi i es visibilitzi la feina que fem des de fa molt de temps. Compartim parts del procés de l’atenció als nostres clients, plantegem projectes de més amplitud i  agafem força davant dels finançadors, especialment davant l’administració pública.

Precisament cal revisar també la nostra relació amb “allò públic”. Les organitzacions socials es cert que rebem gran part dels nostres ingressos de les administracions públiques. No negarem per tant, el seu inestimable suport. Tanmateix, rarament aquests diners arriben a cobrir del tot les despeses que es generen als projectes. El tercer sector porta a terme una feina valuosa que les administracions no poden cobrir amb el seu propi sistema de serveis socials , i per això rep percentatges, imports insuficients que ha d’intentar compensar cercant arreu, invertint-hi molt de temps i competint.

Trobar l’equilibri entre la prestació de serveis i l’orientació a l’usuari, entre els objectius missionals i la realitat de les factures a pagar és el nostre repte. Hem d’aprendre a creure’ns com organitzacions competitives en el sentit  de que oferim les millors condicions per assolir el nostre objectiu: la transformació social per aconseguir un món més just.

Inma Martí – Coordinadora de programes

Fundació Servei Solidari

Image: Graffiti Centre Cívic Besos