L’ús de les xarxes socials

02-06-2015

Ismael Peña-López, investigador a l’Internet Interdisciplinary Institute i professor a la UOC

Les xarxes socials, àngels o dimonis? Forat per on s’escola el temps o porta dimensional que ens trasllada a d’altres mons? Els ganivets, eines per tallar figures a la fusta o per esbudellar persones en un carreró fosc?

D’acord, potser la comparació no és del tot acurada, però segurament se n’entén la intenció: és l’ús i, sobretot els propòsits darrere d’un determinat ús, el que connota fortament una eina.

En aquest sentit, se m’acudeixen 8 motius per fomentar l’ús de les xarxes socials. I quan dic fomentar vull dir promoure, animar, facilitar, incentivar, fins i tot recompensar-ne l’ús, i no sols tolerar-lo. I, també, 3 motius pels quals hauríem de fer-ho amb cura. I fer-ho amb cura vol dir acompanyant-ne l’ús, avaluant-ne l’impacte, prioritzant determinats usos per sobre d’uns altres.

La primera és que el món ha canviat, radicalment, i les xarxes socials és una de les conseqüències fruit d’aquesta radical revolució. Sí, que existeixin pot semblar un argument pobre. Però que la seva adopció sigui massiva i la seva aplicació sigui hegemònica no n’és. Com l’electricitat. Com l’aigua corrent. Tenir electricitat no ens fa diferents, ni millors: és no tenir-ne que ens situa en posició de desigualtat, d’exclusió econòmica i social. I és en aquesta clau que hem de començar a comprendre les xarxes socials, en particular, i Internet i la telefonia mòbil i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, en general.
La segona, més poderosa o, potser més pràctica que l’anterior, és que les xarxes socials són, al mateix temps, noves eines i nous espais. Noves eines que, en un món cada cop més dominat per la gestió de la informació i les comunicacions, ens fan més eficients i més eficaços en, de nou, cada cop més tasques i processos. I no només ens fan més eficients i eficaços en els nostres petits microcosmos personals, sinó que ens obren –literalment– tot el món i ens el situen a un clic de distància. Així, són noves eines que ens fan millors en els nostres espais i en els espais que ens obren.
Tres. L’ofici fa el mestre, resa la dita. I per practicar, s’hi ha de ser i s’ha de fer. Les xarxes socials són el lloc on conèixer, aprendre, practicar i perfeccionar les competències digitals. Competències com l’alfabetització tecnològica, l’alfabetització informacional i l’alfabetització mediàtica. Competències com gestionar la pròpia persona digital – i conèixer millor la dels altres. Competències com mesurar les tendències i patrons de canvi que la pròpia revolució digital imprimeix en les nostres vides. Cada dia.
Canvis; noves eines i nous espais; noves competències. Per a què? Quart: per canviar com fem les coses. Per transformar les nostres pràctiques. Diguem-ho de forma més vehement: per introduir punts d’inflexió i disrupcions entre allò que fem, com ho fem, per què ho fem, amb qui ho fem, on ho fem, quan ho fem. I això és bo? Absolutament: deixarem de fer coses i en farem de noves; deixarem enrere tasques i institucions i articularem la nostra vida – lleure, feina, afectes, aficions… – d’una forma diferent. Les xarxes socials són, primer, el lloc on prototipar aquestes noves pràctiques. I, després, el lloc on les posarem en funcionament a gran escala.
Quines pràctiques? Cinquè motiu: dissenyar, crear, articular, facilitar xarxes d’interès. Sense la tirania de l’espai i del temps, podem ara tenir diverses xarxes on manifestar els nostres diferents interessos, on trobar solucions a les nostres necessitats. Fa vertigen? Certament, però que aquest vertigen no ens faci cecs al paisatge que es desplega davant nostre.
Sisè motiu. Les xarxes socials són moltes. No parlem dels serveis de xarxes socials, sinó de les seves manifestacions: les converses comencen al carrer i acaben a Internet, passant per la tele i la premsa. Aquesta itinerància transmèdia de la informació i les comunicacions fa que haguem de ser arreu – repetim: a tot arreu – per poder comprendre el nostre entorn. I no podem permetre’ns no comprendre’l, a riscos que ens en quedem exclosos.
Penúltim. Xarxes d’interès? En un món canviant i complex? No: xarxes d’aprenentatge i pràctica. Les xarxes socials ens ajuden no a aprendre, sinó a aprendre a aprendre. A ser conscients de com aprenem, per poder tornar a aprendre – més i millor – en el futur més immediat. En un món que alterem amb la nostra mera acció rutinària no s’hi val a saber conduir: hem de ser els mecànics del nostre aprenentatge i de la posada en pràctica d’allò que sabem fer.
I fer és participar. Vuitè i últim punt, no podrem participar sense xarxes socials, i sense participar no podrem ser a les xarxes socials. Què vol dir participar? Vol dir deliberar i votar, sí. Però també tenir cura dels malalts o de nosaltres mateixos. O aprendre (a aprendre). O planificar (activament) les nostres vacances o el nostre lleure.
O estimar-nos. Sí, això també és participar. I les xarxes socials ens hi ajuden.

Pren-te temps

02-06-2015

Tot inici d’any és ocasió per fer bons propòsits. Són desafiaments que ens posem a nosaltres mateixos perquè la vida no sigui sempre repetitiva sinó creativa i, potser, sorprenent. Deixo alguns propòsits per alimentar la fantasia creadora de cadascú.

1. Desenvolupa la intel·ligència cordial, emocional i sensible. Sobrevalorem la intel·ligència intel·lectual, sempre necessària, però insuficient. Deixada a si mateixa va produir la solució final dels jueus (Shoah) i la Casa de la Mort a Petrópolis sota el règim militar. La intel·ligència cordial enriqueix la intel·lectual amb l’afecte, l’amor i la cura sense els quals perdem la nostra humanitat i no salvarem la vida al planeta Terra.

2. Déu sempre ve barrejat en totes les coses. On hi hagi algun gest d’amor, de solidaritat i de reconciliació, allí està infal·liblement Ell. Sense aquests valors, Déu és solament un nom.

3. Al matí en despertar o abans de recollir-te, fes un petit homenatge a Déu, o a aquella Energia amorosa i poderosa que ens sosté. No necessites dir res. Reserva aquests pocs minuts per a Ell i solament per a Ell. Si ho necessites, plora per les massa desgràcies que ocorren o alegra’t pel bé que ha passat.

4. Cada persona és un projecte infinit. Res no ens sadolla plenament. Passa per les coses, gaudeix-les sense danyar-les, però no et detinguis en elles. Vés cap endavant i sempre endavant, ja que som caminants de la vida i solament un Infinit sadolla la nostra set i gana infinites.

5. Desitja ser àguila que vola alt i lliure, és a dir, tingues ideals i grans somnis. Però no oblidis que has de ser també gallina, concreta i prudent, especialment quan es tracta d’administrar els béns materials o de treballar amb diners. Aprèn quan has de ser àguila i quan gallina, i a combinar sàviament ambdues.

6. Fes una teràpia en el teu llenguatge. Es diuen tantes paraulotes en el parlar quotidià i a les xarxes socials! En el principi existia la Paraula. Ella té força creadora i destructora. Depèn de tu. Ella és “el pont per on va i ve l’amor”, com canten els cristians de les comunitats de base.

7. Avui pots informar-te sobre tot. Pràcticament tot es troba a internet i a Google. Però cuida formar-te per tenir una humanitat més plena. Una sàvia filòsofa jueva va dir: podem informar-nos durant tota la vida, sense educar-nos mai.

8. Quan tornis a casa, pren el teu bany, descansa una mica, no encenguis immediatament la televisió, no consultis facebook o llegeixis els emails. Retira’t en un racó, queda’t en silenci. Agraeix a Déu la vida, les amistats, la família, el treball realitzat…

9. Resisteix a la propaganda. Ella no pensa en tu, sinó en la teva butxaca, per fer-te un consumidor i no un ciutadà o ciutadana conscient. Assumeix com a projecte de vida la sobrietat compartida. Podem ser més amb menys, per amor a aquells que tenen poc o gens. Decideix tu mateix què comprar i quan comprar amb plena llibertat i consciència.

10. Incorpora l’ètica de la cura essencial: cuida la teva salut, la teva família, la teva casa, els teus amics, cuida l’ambient sencer amb el mateix sentiment de Sant Francesc d’Assís que respectava i estimava tots els éssers com a germans i germanes, especialment la germana aigua i la germana i mare Terra.

Percebràs aviat que tots els éssers, també les muntanyes, tenen un cor que batega com el teu. En el fons tu, la teva casa i la teva família, les persones, els paisatges, les muntanyes, el cel estrellat, la lluna, el sol i Déu constitueixen un únic, gran i generós Cor palpitant.

Font: Papers 4.0 – Escola Pia de Catalunya

L’obligació de l’esperança

26-05-2014

Fa uns dies, els companys i companyes de la Fundació Servei Solidari, comentàvem a l’hora de dinar l’últim informe Oxfam-Intermón sobre la distribució de la riquesa. Com explicar-nos, quines raons posem damunt la taula, amb quins criteris ens és permès analitzar una notícia com aquesta que ens fa saber que ‘La meitat més pobra de la població mundial posseeix la mateixa riquesa que les 85 persones més riques del món’?  Com podem interpretar, valorar i en funció del criteri de cadascú lluitar perquè aquesta dinàmica de caiguda lliure d’uns i d’ascens imparable d’altres es pugui subvertir?


Ens quedem astorats davant les notícies i les injustícies que s’exposen.  Però també davant les raons que se’ns donen per validar el discurs de l’austeritat i la contenció.
Un discurs que el que únicament aconsegueix és fer cada vegada més gran l’escletxa entre rics i pobres i foragitar fora del sistema un ampli col·lectiu de ciutadans. Discursos basats en acusacions com “heu fet i ara paguem les conseqüències…” o “hem estirat més el braç que la màniga…” poden restar inactius o passius quan no còmplices. D’altres, restaran temorosos en sentir el discurs de la por: “ n’hi ha molts que voldrien ocupar el teu lloc”, “quina sort que tens per tenir el que tens…”

Tothom tenim les nostres limitacions. Quina ha de ser la resposta?

Ben segur que les eines que ens haurien de permetre l’anàlisi i la capacitat de rèplica, si les tenim, potser no són les més adients per actuar. Però sí que ens queda clar amb quina actitud ens hi podem enfrontar:

Una actitud  oberta i, encara que la situació no ens afecti directament, estar atents i receptius, amb voluntat de conèixer. No podem acabar seduïts per discursos oficials, parcials i interessats que ens volen convertir, com a individus i com a col·lectiu, en víctimes passives. No podem renunciar al que ens pertoca: ser ciutadans actius i compromesos.

L’informe d’Oxfam Intermón denuncia que el poder econòmic d’aquesta minoria està indefectiblement lligat amb el poder polític. I aquí és on entra en joc la ideologia, les produccions espirituals, com diria Marx que generades per aquella elit, arriben a la gran massa de la ciutadania impregnades en els discursos polítics i els mitjans de comunicació de masses.

Els seus pressupòsits són clars i es vinculen amb el treball i el consum tot concretant-se en un seguit de missatges que de forma més o menys evident es van transmetent als canals esmentats : “Tenir treball és una benedicció.  Per tant no mosseguis la mà que et dóna de menjar”;  “el cost del treball ha de ser ajustat ja que cal fer front a un gran nombre de costos (deslocalitzem empreses, reduïm plantilles i salaris perquè si no, no aconseguirem generar benefici per a l’elit)”.

Aquests missatges es transmeten com a veritats indiscutibles: el lucre és una veritat indiscutible. Els governs, per tant, garanteixen aquestes condicions perquè fa molt de temps que van perdre la seva voluntat representativa. Ells mateixos han esdevingut un mer objecte d’aquell poder econòmic, són els seus guardians. Han aprés bé la lliçó: no podem perjudicar aquells que ens donen de menjar.

Els ciutadans, a més d’aquestes consignes directes (o indirectes si es fan amb plasma)  han d’incorporar una sèrie de missatges subrepticis que arriben de nou a través dels mitjans de masses (els veritables agents de cultura de la nostra societat)  i que vinculen la nostra conducta amb el consum. Així els missatges implícits són, entre altres:

· “Treballem per aconseguir tenir coses, perquè és a través d’elles que ens representem (I, atenció, les dones, sovint també esdevenen directament coses: boniques i perfectes)”.

· “Tots podem arribar allà on ens proposem (és a dir, a tenir moltes coses): Mireu l’Amancio Ortega, és un home fet a si mateix: Els emprenedors mai no es moriran de gana; si tu vols, pots”.

· “Tot plegat, tu ets l’últim responsable de tu mateix, de la teva sort, i has de mirar per tu. Mai no aconseguiràs res més enllà de la teva pròpia realitat propera perquè la política… bé, la política no sembla que serveixi per a res…”

Tanmateix, estem en una època de crisi ideològica profunda. Aquests missatges comencen a no aguantar-se. Una part creixent de la societat obre els ulls i veu aspectes dissonants, elements que no encaixen:  amb el salari no s’arriba a fi de mes; els joves doctors, investigadores, sobradament preparats, han de marxar fora perquè no hi ha feina per a tothom. Si no fos per l’ajut espontani dels altres (veïns, familiars), molts haurien traspassat límits alarmants de pobresa. Les persones s’associen , fan sentir la seva veu .

Uns nous valors pugnen per participar a l’espai públic i lluitar contra els establerts.Son però una petita veu, i cal un esforç conscient, polític… perquè s’explicitin en nous models de relació entre les persones i el seu entorn. En concret aquestes noves tendències proposen

· Passar de l’individualisme a la consciència col·lectiva : de la beneficència a la justícia social

· Valorar aquells que són singulars pel seu coneixement, per les seves habilitats no pel que tenen i simbolitzen amb les seves pertinences.

· Entendre el planeta com a casa nostra i ser conscient de la seva limitació de recursos i actuar amb coherència.

La introducció i discussió d’aquests valors és responsabilitat dels agents socialitzadors, entre ells l’escola. Posar en crisi els valors dominants i plantejar-hi alternatives és un exercici necessari en el context educatiu. Cal entendre la natura humana, comprendre les seves relacions i emocions i saber relacionar-les amb allò que anomenem “realitat” (amb les coses imperfectes que passen contínuament al nostre voltant) per tal d’arribar a un ètica que ens ajudi a tenir unes condicions de vida més igualitàries i a ser persones conscients, menys fragmentades.

Possiblement, i vista la situació del moment, no podem ser optimistes però tenim l’obligació de ser esperançats.

Inma Martin Alegre i Ramon Francoli, Fundació Servei Solidari

“Ell pensa que també ho pot fer, que ho pot aconseguir i es planteja altres realitats fins ara impensables”

08-05-2014

Parlem amb el Dídac, l’Arturo, la Nora i la Judit, mentors del projecte de mentoria BAB (Brigades d’Acció al Barri)

Parlem amb el Dídac, l’Arturo, la Nora i la Judit, estudiants d’integració social de l’INS Miquel Tarradell i mentors de l’Spencer, el Sebastian, el Zaquir i la Nohelia, alumnes de 3r d’ESO del mateix institut. Tots ells participants del projecte de mentoria BAB (Brigades d’Acció al Barri) que la Fundació Servei Solidari està portant a terme junt amb l’Institut i gràcies al suport  de l’Ajuntament de Barcelona.

Entrevistador – Amb les vostres paraules, com definiríeu el BAB?

Arturo
– Per mi, l’objectiu del BAB és conèixer l’entorn social del barri, quines són les entitats i la xarxa associativa existent al Raval. També, hi ha els projectes que volem portar a terme amb el noi /a amb l’objectiu de millorar un aspecte concret del barri. I finalment, hi ha la part de creació d’un vincle i un lligam entre els participants.

Nora
– Només afegir que els projectes de cada parella han de sorgir de les mancances i necessitats del barri que hem detectat plegats a partir de les trobades setmanals que anem fent.

Entrevistador – De les tres parts del projecte que heu comentat, en quin moment esteu?

Judit
– La primera fase del vincle amb el noi/a és la que portem fent des dels inicis. Alhora, ja hem començat a fer algunes visites a diferents entitats però ens queda molt de camí, i ara tot just, hem decidit què volem treballar amb els nois i comencem amb els projectes.

Dídac – De les visites a les entitats, el més important, i que encara ens manca, és poder detectar quines ens podrien donar un cop de mà a l’hora de desenvolupar el projecte.  Caldrà contactar-les i saber si volen implicar-s’hi.

Entrevistador – Què creieu que us pot aportar aquest projecte a nivell professional?

Arturo – Professionalment crec que m’està aportant un coneixement del sector, descobrint quines són les mançanes i virtuts, i alhora, configurant una xarxa que ens pot ser útil per a més endavant.

Judit
– També crec que estem aprenent a realitzar un projecte, amb totes les seves fases, complicacions i solucions, i això ens servirà quan entrem a treballar.

Nora
– A mi, crec que sobretot m’aporta el fet de poder tenir una visió més àmplia d’un barri tan divers i ric com el Raval pel que fa a cultures, realitats i maneres de fer. En aquest sentit, m’estic enriquint moltíssim.

Entrevistador – I personalment? Què n’esteu traient?

Dídac – L’ordre. A vegades sembla que en el sector social tot hagi de ser desordenat, però quan el coneixes i visites a les entitats veus que l’ordre és molt important i que les fases estan molt marcades. Per tant, a mi personalment m’està ajudant a ser més ordenat.

I també, a través de la relació amb l’Spencer, el noi filipí amb qui faig el projecte, estic descobrint una realitat i una cultura diferent i fins ara desconeguda.

Entrevistador – I al vostre noi o noia, què creieu que li està aportant el BAB?

Nora – Al Zaqui, el meu mentorat, no li dóna gens d’importància als estudis, no li agraden i suspèn molt. A través del vincle que hem creat ha obert la ment i comença a veure que és possible seguir estudiant i estudiar el que t’agrada.

Judit – La Nohelia és una noia molt desorganitzada, que no valora les coses. Amb aquest projecte té un compromís, li dóna valor i se’l sent com a propi. Això crec que és un gran canvi per a ella.

Arturo – El Sebastian, s’interessa molt per mi, per la meva realitat. Quan li explico per què estudio integració social, com he arribat fins aquí, ell pensa que també ho pot fer, que ho pot aconseguir i es planteja altres realitats fins ara impensables per a ell. L’altre dia, per exemple, vam anar a veure els Graus Mitjos de la Salle Barceloneta i li van encantar els d’electrònica i àudio.

Dídac – En canvi, jo crec que l’únic que en treu l’Spencer és donar importància al fet de relacionar-se amb més gent més enllà del col·lectiu filipí. Ell ha nascut aquí, coneix la realitat de Barcelona, però només es relaciona amb gent del seu país.

Entrevistador – Finalment, parlem dels projectes que esteu realitzant. Què me’n podeu dir?

Dídac
– Tant a l’Spencer com a mi ens agrada molt la música, i pel que hem detectat al barri del Raval hi ha un gran dèficit de civisme. Nosaltres volem crear una peça musical amb imatges i vídeo per animar els veïns i veïnes a ser més cívics, a conservar i respectar l’entorn. Creiem que la música és un fil molt potent que uneix les diferents cultures. A més, penjarem cartells per tot el barri amb les frases més impactants de la cançó.

Nora – Jo sóc la que vaig una mica més perduda, però tenim clar que volem fer girar el nostre projecte entorn del reciclatge. Hem realitzat enquestes al barri i hem vist que la gent té la voluntat de reciclar, però que no tenen els coneixements o habilitats per fer-ho correctament. A partir d’aquí, organitzarem diferents activitats a l’escola.

Arturo – Inicialment el Sebastian no tenia ni idea del que volia fer, fins que un dia jo li vaig proposar de fer un curt. Li va encantar la idea i vam escollir el tema dels prejudicis i estereotips entorn de les cultures i de la diversitat cultural. Ara estem veient com enfocar-lo i quines entitats ens poden donar suport en el procés.

Judit –La Nohelia, tenia molt clar des de l’inici que el que volia fer era un projecte relacionat amb l’esport. Però calia donar-li contingut i investigar quin canvi volíem aportar. Vam arribar a la conclusió que la gran majoria de noies del Raval practiquen poc esport, i que se senten discriminades a l’hora de practicar aquells esports considerats més masculins. El que farem seran entrenaments mixtos a l’escola per fomentar la pràctica esportiva entre les noies i sensibilitzar a tots els alumnes en contra de la discriminació en aquest terreny.

Sense llengua no hi ha cultura

19-03-2014

Cada poble té la seva llengua, i això no és un fet directament polític, sinó cultural. Cada cultura està lligada a una llengua pròpia, a una manera d’entendre i expressar el món i l’experiència humana. Per això la llengua és material altament sensible.

Quan, per interessos de poder es prenen decisions nocives a la llengua d’un poble, s’està atacant la seva cultura, la seva comprensió del món. Es tracta d’un veritable genocidi cultural.

Moltes de les persones que han vingut de fora a viure i a treballar a Catalunya han descobert amb sorpresa que aquí existeix una llengua pròpia, el català. Moltes d’aquestes persones tenen una gran riquesa cultural i lingüística, ja que, a més del seu (o seus) idiomes nadius, tenen competència en altres idiomes, perquè han tingut ocasió d’estudiar-los en el seu propi país, o perquè han arribat a Catalunya després de passar per altres indrets.

És evident que posseir més d’una llengua és una riquesa molt gran i obre moltes portes a la persona. I això és cert no sols des del punt de vista pràctic (possibilitats de trobar feina), sinó també des del punt de vista cultural. Entrar en contacte amb una llengua és començar a conèixer una cultura, una manera de ser. La persona s’obre així a noves realitats humanes, lluny de tancar-se mandrosament en el seu propi idioma.

Servei Solidari sempre ha comprès que havia de facilitar als seus usuaris i usuàries el màxim de coneixements sobre les dues llengües amb què es troben quan arriben aquí: la pròpia del país, el català, i la pròpia de l’Estat, el castellà. Aquest és un veritable servei de cara a l’enriquiment dels nouvinguts. Conèixer una o dues llengües i tenir la màxima competència possible és obrir portes i finestres a nous contextos culturals, més enllà del pur pragmatisme marcat per les oportunitats laborals.

Explicar-los la realitat cultural del nostre país és també un servei a la cultura que ells ja tenen, perquè és mirar d’establir ponts de diàleg entre les diverses cultures del món, per minoritàries que puguin ser, ja que el seu valor no depèn del nombre de persones que la integren, sinó que té un valor intrínsec i propi, el valor de la mateixa persona humana, podríem dir.

Fer-los conèixer i valorar la situació del català, agredit constantment i en perill d’extinció per una voluntat política contrària, és un acte de justícia i de veritat, d’objectivitat enmig d’un món ple de representació teatral i buit sovint de veritable contingut ètic.

Text: Andreu Trilla

Participar als altres dels propis coneixements

24-02-2014

Jo dono clases de català a persones adultes des de fa molts anys. L’objectiu del que ensenya no és fer clases i ensenyar sinó que ha d’adonar-se que l’alumne aprengui. Cal preparar la lliço que s’ha d’explicar i preveure algunes posibles preguntes que poden fer-li per tenir la resposta a punt. Ha d’exposar la lliçó de la manera més planera i entenedora possible deixant de banda qualsevol frase massa técnica (que només serviría pel seu lluïment personal).

En relació amb la lliço explicada, l’ensenyament  pot fer un dictat clar i no massa llarg que se l’endurà a casa seva per corregir-lo i tornar-lo als alumnes una vegada rectificat. L’objectiu del dicta tés veure si s’ha entès el que s’ha explicat. També prepararà exercicis de la lliçó donada perquè els alumnes els facin a casa seva i que al rebre’ls corregirà oportunament i retornarà als alumnes una vegada arranjats. És convenient que l’alumnat aprengui dels seus errors una vegada rectificats i retornats. S’aprèn molt més d’una paraula rectificada i mirada amb atenció ja que d’aquesta manera es grava més a la memoria de l’aprenent. És important observar tota clase i, si un s’hi fixa, veurà fàcilment si hi ha algú que no ho entès gaire. Direm que s’explicarà tantes vegades com faci falta. De vegades es veuen cares d’interrogant i val a dir: repetim la lliçó?.

Cal ser amable amb tothom i escoltar-los amb interés, amb mirada comprensiva, valorant les possibilitats de cadascú i aceptar-les tal com són, no posant mai cara de contrarietat o decepció. Mai l’alumne s’ha de sentir incapaç, sinó sempre valorat. S’ha d’estimular el sentit de la seva importancia. Realment la capacita tés, en més o menys grau, la que té tothom. De vegades m’han dit que els nens ho tenen més bé perqué tenen el cap més clar. Jo els responc que els nens van a l’escola obligats i vosaltres veniu perquè teniu ganes d’aprendre.

També em diuen que jo tinc molta paciencia i contesto que no. La paciencia és necessita per fer quelcom que et costa un esforç i el que jo faig ho faig voluntàriament, perque tinc vocació de mestre i perquè m’agrada. Realment gaudeixo de la feina que he triat com a voluntari. Curiosament diré que en l’alumnat variat que he tingut sempre hi ha hagut més senyores que homes.

Aquest programa està pensat per una o dues clases a la setmana entre una hora i no més d’una hora i mitja. Més es faria pesat. Jo no tinc el títol de mestre, doncs el meu treball era diferent, però l’any 1994 i a través del voluntariat de la Generalitat vaig començar la meva actuació i el que dic aquí es basat amb la meva experiencia. No pretenc ensenyar res a ningú. Potser algú que ho llegeixi dirà que li estic descobrint les sopes d’all i segurament tindrà raó. El que aquí exposo és el que he après a través de les meves vivències i els coneixements adquirits. Ho faig perquè tinc ganes d’escriure-ho i dir-ho i si pot ser d’utilitat per algú me n’alegrare força

Josep Riera – Voluntari Programa de Formació Bàsica

“Comença fent el necessari, després el possible, i de sobte estaràs fent l’impossible”

03-02-2014

Roberto Martel (44 anys) és d’origen cubà. Està casat amb Digna i té dos fills de 18 i 9 anys. És un home seriós, però molt proper. Li agraden els riscos, però el seu pas és segur. La major qualitat que té és la seva capacitat de convèncer i persuadir. Aquestes qualitats li van servir per inserir-se en la societat catalana de forma ràpida i, a les portes de complir un any d’haver arribat (28 de gener del 2011), fer-se propietari d’un bar en el centre de Sant Andreu de la Barca.

Per què vareu venir a Espanya?
Un dels membres de la nostra família estava molt malalt i els metges a Cuba no podien curar-lo, i per això vàrem decidir venir. Vaig aprofitar que tinc avis espanyols, vaig reclamar la nacionalitat espanyola i així va ser com vàrem poder venir.

Com va sorgir la idea d’obrir un bar?
Quan vàrem arribar, a més de buscar un tractament per a la malaltia del nen, buscàvem també una manera d’establir-nos… Vaig buscar treball en el sector servei i vaig anar fent hores, però la idea del bar sempre estava present. Sempre que veia un bar en traspàs entrava i parlava amb l’amo. La meva esposa em retreia – “Per què ho fas això?” – Però jo continuava fent-ho.

Com et vas adonar que aquest bar era l’oportunitat que estaves esperant?
Visitava gairebé diàriament el bar, m’asseia a conversar amb el propietari i ell em comentava que el negoci valia la pena, però jo no em quedava solament amb el que ell em deia. Venia cada dia per anar-me formant una idea de la viabilitat o inviabilitat del negoci. Arribava a casa analitzava amb la meva esposa el que havia vist i intentava extreur’n alguna conclusió.

Ningú li va dir que aquest no era moment per agafar un bar?
La meva esposa em deia que era un negoci molt arriscat i eren moltes hores de treball, però al final vàrem arribar a la conclusió que era millor treballar per a nosaltres mateixos que per a una altra persona. Sabíem que calia sacrificar un temps mentre el negoci es consolida, però estàvem, i continuem estan disposats a fer-ho. També vaig parlar amb un amic sobre el projecte em va dir que era una bogeria, però a mi m’agrada escriure les meves idees i les vaig portar a Servei Solidari perquè m’orientessin. Allà em van facilitar una guia de paràmetres que havia de seguir perquè marxessin ben les coses. I em van assessorar per fer el pla d’empresa.

Va ser difícil aconseguir el finançament?
Vàrem demanar els diners a familiars i amics. Ens vam comprometre a complir uns terminis per pagar i ens estem veient en situació difícil per complir-los.

Per què no va recórrer a demanar un préstec a la banca?
Els cubans no tenim cultura d’anar al banc a fer un préstec. I per donar-te un crèdit has de complir molts requisits.

Un cop aclarits els dubtes sobre la viabilitat del projecte i de tancar el tracte, què va ser el més difícil?
Les coses no van ser tan senzilles com pensàvem amb la meva esposa. La cultura culinària era totalment diferent a la nostra (el tema dels entrepans, de les tapes), però sobretot, referent a l’atenció al públic tenim conceptes diferents.

Quina és la diferència?
El ritme de vida, tothom va corrent. Tot passa de pressa i s’han deixat de costat els detalls com ara donar-li a la gent el que realment volen i que se sentin com a casa seva.

Si tens tanta competència al voltant, com penses marcar aquesta diferència?
Amb servei personalitzat. Vénen persones de totes les edats i molts d’ells ve amb tota família. Vénen buscant un ambient relaxat però amb una atenció eficient. Aquesta és la conclusió que he tret en els meus 15 anys de treballar en el sector servei a Cuba.

Portes quatre mesos com a propietari del bar, ha aconseguit ja una clientela fixa?
Quan vam començar no hi havia clients assidus. Ara tenim ja els nostres usuaris. I els atenem com m’agradaria que m’atenguessin. Sobretot, a les persones els agrada que els hi donin una mica de conversa. Els agrada saber que estan parlant amb un amic i, com a amic que sóc, he de saber quins són els seus gustos i quins són els temes de conversa que els hi agrada tractar..

Quines són les perspectives de futur?
No ens hem equivocat a assumir aquest repte. Anem marcant el pas, l’important és no perdre la marxa, encara que de moment no tenim velocitat. Estem intentant incorporar més ofertes al menú. Sabem que de cara a l’estiu la situació millorarà.

Durant la nostra conversa, has esmentat tres vegades a Déu, professes alguna fe religiosa?
Sóc Catòlic, no falto a misses els diumenges i en tot projecte el poso a ell primer. Ell va davant i jo darrere.

Quina frase ha marcat el teu camí com a emprenedor
“Comença fent el necessari, després el possible, i de sobte estaràs fent l’impossible”,
(Sant Francesc de Asis)

Entrevista: Miroslava Villatoro

Roberto Martel – Propietari del Bar Havaneras- Programa d’Emprenedoria

“El que fem amb els nois i noies extutelats amb els que treballem és preparar-los per al viatge de la vida”

16-01-2014
Nerea Arechaga, Montse Cañizares, Glòria Grau, Diana Rambla i Joan Prat són l’equip responsable dels pisos tutelats del projecte Pont Jove de Servei Solidari. La paraula equip ve del francès i, durant l’Edat Mitjana, s’utilitzava per la feina de preparar un vaixell amb tot el que necessités per iniciar el seu viatge. En certa manera, això és el que fan ells amb els noies i nois extutelats amb els que treballen: els preparen per al viatge de la vida.

Quina és la vostra feina com a educadors socials?
Nerea: Acompanyem els joves extutelats –en la frontera dels 18 anys- cap al seu procés d’autonomia.
Glòria: Dotem aquests joves amb les eines que necessiten per ser independents en un període curt de temps.
Diana: Quines eines? Competències socials, emocionals i personals lligades al dia a dia. Han d’aprendre a gestionar el temps i els diners, adquirir compromisos o responsabilitats, exercir la seva llibertat. Els orientem en el seu procés vital.
Joan: amb la idea de sostenir l’itinerari que comencem a construir, que no es trenqui, i d’una manera integral. Aquí ho treballem tot: els derivem al psicòleg si cal, parlem del seu futur o els acompanyem a renovar la documentació.

Com es concreta aquesta tasca en el dia a dia?
Montse: les noies i nois viuen en pisos sense cap adult. Comparteixen amb tres o quatre companys del mateix gènere, ja que es més difícil treballar adolescents junts. Nosaltres cada dia de l’any passem pel pis, en funció dels horaris dels joves, que estudien o treballen. D’una banda, hi ha reunions prefixades: una tutoria setmanal individualitzada, i les reunions de pis, tots plegats. Establim petites normes de convivència i nosaltres tenim una feina de supervisió a tots els nivells, des dels estudis a la neteja del pis.
Glòria: Som un cert referent de cara a l’escola, els metges… quan cal els acompanyem o estem en contacte. En alguns casos molt concrets, estem coordinats amb els referents judicials dels menors amb casos pendents i fem l’acompanyament amb els advocats.
Joan: els ajudem també en la seva xarxa social I relacional, com pot ser derivant-los a un esplai o una biblioteca, els apropem als recursos d’inserció laboral i els ajudem en els tràmits. És important que coneguin els recursos als quals tenen accés com a extutelats, joves i ciutadans.

Existeixen tòpics i fins i tot prejudicis davant d’algunes paraules com extutelats o centres de menors. Qui són els nois i noies amb qui treballeu?
Montse: adolescents com qualsevol altre però amb una motxilla més grossa sobre la seva esquena.
Nerea: Jo destacaria la inestabilitat a què s’enfronten.
Diana: La seva falta de confiança en si mateixos. Viuen fora de la seva família biològica sabent que aquesta existeix. És dur!
Joan: són nois i noies, d’aquí i de fora, amb menys oportunitats per desenvolupar les seves capacitats educatives i emocionals. Si no hagués nascut on va néixer, potser hauria anat a la universitat.

Un dia, aquests nois i noies, continuen el seu camí. Se’n van. Què creieu que s’emporten de vosaltres? O què us agradaria que s’emportessin?
Montse: Un vincle positiu. Alguns en tenen però no són positius o la relació que s’estableix no és sana. A nosaltres, ens tenen allà, ho facin bé o malament. Han patit abandonament, potser més d’un, i això els ha trencat. Quan fan alguna cosa, els preocupa que no els facis fora.
Glòria: Límits. Tots necessitem una persona que ens digui això està bé, això malament. I que et doni vies per solucionar-ho. Ensenyar-los els límits d’una manera positiva. I que aprenguin que tenen responsabilitats, drets i deures.
Nerea: Són nois i noies amb molta inseguretat i baixa autoestima. Vull que se sàpiguen acceptats.
Diana: un referent adult positiu. Els pares i mares hi són. No ens enganyem. Potser no es comporten com els agradaria que ho fessin o potser només hi són en el seu imaginari mental. Però pesen.
Joan: Estarem al seu costat no per caprici ni perquè ens caiguin bé. Si ell tira endavant, tu hi ets. Si no, també. Però ha de quedar clar que el nostre no és un paper de pare, mare o amiga. Sóc el seu educador i, en aquest cas, és una figura més propera que en entorns socials més estables. Estem amb ell durant un període de la seva vida i així ho ha de viure.

Treballeu cada dia de la setmana, sense horaris ‘normals’, de vegades en situacions dures personalment i professionalment. Què fa que, malgrat tot, anys després, vulgueu continuar fent aquesta feina cada dia?
Nerea: El meu compromís amb els nois i noies. A més, m’agrada el meu equip de companys. Això fa que el dia a dia sigui millor encara que sigui dur.
Montse: El compromís amb la vida. Des de petita no he pogut amb la injustícia. Hi ha coses que no et passen desapercebudes i sempre he volgut una feina lligada a les persones. El dia a dia desgasta, és cert. Demana molt però també dóna molt.
Glòria: A nivell personal, em sento molt afortunada. No he fet res per merèixer el que tinc. Néixer en un lloc o en un altre et facilita les coses. No només els recursos, també les emocions. Creixes, mires el teu entorn i descobreixes que allò que tu consideres normal, algú no ho té.  I has de retornar el que se t’ha donat.
Diana: El tipus d’intervenció que fem amb el jove és global. Estem treballant tots els aspectes de la persona. Podries pensar que ho faig sola però no! Darrere tinc un equip, un equip amb qui m’entenc.
Joan: Treballar amb persones enganxa. Hi ha moments durs, menys dels que pensa la gent, però els bons recompensen tant que fan que el balanç sigui positiu.

Qui és qui?
Nerea Arechaga treballa a Pont Jove des de fa 6 anys. Va estudiar Psicologia i dos postgraus en psicomotricitat escolar i problemes de conducta escolar. Abans, va treballar com a educadora social a l’Escola Pia Calassanci.

Glòria Grau treballa a Pont Jove des de fa tres anys i mig. Va estudiar Psicologia, Educació Social i un Màster en Drogodependències. Ha treballat com a educadora social a CRAES i Punts de Trobada on els joves i nois tenen visites supervisades amb les seves famílies.

Montse Cañizares treballa a Pont Jove des de fa 8 anys. Va estudiar Antropologia i Educació Social i un postgrau en cooperació internacional. Com a educadora social ha treballat com a tècnic d’urgències a la DGAIA i al CRAE, i a visites biològiques.

Diana Rambla fa tres anys que treballa a Pont Jove. Va estudiar Educació Social i tècnic de tèxtil. Va treballar amb toxicòmans i com a educadora a Escola Pia Calassanci.

Joan Prat fa 20 anys que treballa en els pisos d’extutelats. Va estudiar Filologia, Educació Social i un postgrau en treball social i educatiu. Ha treballat com a educador a justícia juvenil i com a docent de formació reglada i no reglada en diferents escoles.

Reptes a l’Acció Social de l’Escola Pia

05-11-2013

Per Andreu Trilla

Un repte ve a ser com un horitzó que tenim present. L’horitzó ens emmarca i a la vegada dóna sentit al desplaçament. De fet, diem que avancem cap a un horitzó, que és la línia imaginària que divideix la terra i el cel. I resulta ben curiós que no sabem imaginar una altra manera de representar-nos la realitat: tot i saber que el món és més o menys rodó, l’horitzó —marcat per l’abast de la nostra vista— el veiem recte…

Tot plegat fa pensar, en un altre sentit, que quan apliquem la paraula horitzó no a la realitat visible, sinó a l’entorn humà en què ens movem, passa una cosa semblant. Com si féssim una tria d’alguns elements que se’ns presenten com a més destacats, com si fossin els punts que defineixen un pla, la línia d’horitzó.

Tot plegat per dir que resulta vital definir quins són aquells punts, perquè la nostra acció resulti “orientada”. Sovint oblidem els forts condicionants antropològics dins dels quals actuem i interactuem sense ni adonar-nos-en…

A partir d’aquestes idees, potser convindrem que, en una societat tan confusa i mòbil com és la nostra, no resulta gens fàcil de definir els punts que marquin el nostre horitzó vital i que es converteixin, doncs, en reptes vitals. És com quan, mirant l’horitzó, no el distingim bé perquè al davant hi ha arbres, cases, o el que sigui, que “el tapen”. La situació actual de crisi econòmica i de crisi de valors és plena de coses que ens tapen la visió. La situació política afegeix incertesa al futur. Els nivells de patiment de molta gent s’han fet tan grans que sembla que desbordin les previsions. Senzillament, sovint no sabem per on començar. Però bé cal començar per algun lloc si és que volem fer alguna cosa, aportar el nostre gra de sorra a un esforç col·lectiu que ens depassa, però al qual contribuïm.

Començar per aclarir-nos, per fixar “els nostres reptes”, potser ha de ser el nostre primer repte si no volem divagar, si volem fer feina útil i ben feta en el moment que toca, aquella que resulti apropiada a l’horitzó cap al qual volem avançar. Massa vegades posem els bous al davant del carro: fer, sense prou reflexió sobre què cal fer, no resulta gens positiu. Encara al començament d’un nou curs, vet aquí un repte bàsic: aclarir-nos, definir el terreny, marcar el sentit de la marxa; i fer-ho “tots plegats”. De fet, no és pas la primera vegada que Servei Solidari fa aquest tipus de reflexió. Al contrari, ja forma part de la seva manera de ser. Ara convé tornar-hi, per convertir en “excel·lent” la nostra feina de cada dia. mans a l’obra, doncs.

Davant la vaga del 24 d’octubre

23-10-2013

L’Escola Pia de Catalunya s’adhereix al document publicat per la Fundació Escola Cristiana de Catalunya.

“Tots els sindicats amb representativitat a l’escola concertada han convocat vaga a l’ensenyament, tot coincidint amb una aturada general al sector, per al proper dia 24 d’octubre. El motiu comú és l’oposició a la Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE).”

Comunicat Fundació Escola Cristiana de Catalunya

L’Escola Cristiana de Catalunya davant la vaga d’ensenyament del dia 24 d’octubre de 2013

Tots els sindicats amb representativitat a l’escola concertada han convocat vaga a l’ensenyament, tot coincidint amb una aturada general al sector, per al proper dia 24 d’octubre. El motiu comú és l’oposició a la Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE).

L’Escola Cristiana de Catalunya, des dels primers esborranys de la llei, n’ha denunciat el caràcter més polític que educatiu, l’explícita bel·ligerància contra l’autonomia educativa de les comunitats autònomes (també contra la dels centres, encara que s’afirmi el contrari) i l’atac al model lingüístic de l’escola catalana.
Al llarg de tota la tramitació, ha estat evident la poca voluntat d’assolir un consens. Ben significativa ha estat l’exigua acceptació d’esmenes dels grups de l’oposició i l’aprovació del projecte al Congrés dels Diputats amb els únics vots dels diputats del partit del govern. Tot i que s’acabi aprovant, la LOMCE tindrà un notable rebuig i serà un factor d’inestabilitat per al sistema. És comprensible la fatiga i, fins i tot l’enuig, de tots els sectors educatius.

L’estabilitat dels sistemes educatius és una condició sine qua non per a la millora de l’educació, i l’estabilitat de les lleis educatives només es pot basar en un elevat nivell de consens. En aquest sentit, els pares i mares de les escoles cristianes, mitjançant la CCAPAC, mantenen oberta una campanya per reclamar “consens i estabilitat” en l’educació.

Per tot això manifestem:

1. Entenem els motius d’aquesta protesta i de l’ús de tots els mitjans legítims per oposar-s’hi.
2. Reconeixem la vaga com un dret dels treballadors i un mitjà legítim per a la defensa dels seus interessos. Alhora, però, fem notar que la vaga en sectors de servei genera perjudicis a tercers –alumnes i famílies en el cas de l’ensenyament- i, per tant, és un mitjà que cal utilitzar amb la màxima prudència i moderació, vetllant perquè l’alumnat no en surti perjudicat i prioritzant d’altres vies que no tinguin les susdites conseqüències. D’altra banda, hem de recordar que els titulars no tenen una responsabilitat directa sobre el dictat de la LOMCE.
3. Lamentem que una protesta unitària centrada en els aspectes de la LOMCE que conciten més rebuig en tots els sectors socials, professionals i polítics, es vegi enterbolida per interpretacions molt esbiaixades del text (particularment, la fal·làcia que afavoreix l’escola privada o concertada), o d’altres reivindicacions totalment alienes a la LOMCE.
4. Demanem a les titularitats dels centres que facin tot el possible per harmonitzar l’exercici del dret de vaga dels seus treballadors i, molt especialment, l’atenció a les famílies i la seguretat de l’alumnat, i que, d’acord amb les previsions de seguiment de la vaga al centre, informin i orientin les famílies sobre què fer el dia 24.

Barcelona, 18 d’octubre de 2013
Fundació Escola Cristiana de Catalunya
Associació Professional Serveis Educatius de Catalunya (Titulars de les escoles cristianes)
Confederació Cristiana d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya

Font: http://www.escolapia.cat/novetats/davantlavagadel24doctubre