“A quant em queda la jubilació?”

Una tarda qualsevol, en un despatx d’algun advocat laboralista, entra una dona d’uns 50 anys. Porta a les seves esquenes un munt de malalties, acumulades en anys de tant cuidar nens, rentar la casa i treballar en mil coses aquí i allà.

només asseure’s pregunta: quant em quedarà si em donen la invalidesa? I si m’espero a la jubilació? La resposta la deixa blanca… com només 600 euros! I encara menys si m’espero a la jubilació?

Les víctimes de les continues reformes de les prestacions de la Seguretat Social tenen mil cares, però sobretot són dones i treballadores, amb unes carreres de cotització massa curtes, escurçades pel treball domèstic, les jornades parcials i els treballs en negre. Per i contra elles s’han augmentat els requisits dels anys mínims de cotització per a poder accedir a la jubilació, que al 1985 eren de només 8 anys, i que progressivament ha anat pujant exponencialment a 10, 12,5 i els actuals 15 anys. Els aires de reforma parlen de 20 i la patronal afirma que haurien de ser més, en nom de l’estabilitat dels mercats. Contra principalment les dones també s’han anat canviant els càlculs de les prestacions d’invalidesa, reduint fins a la meitat les pensions d’incapacitat dels que no han cotitzat prou, i elles també seran les més afectades de les anunciades restriccions en les viduïtats. Una contradicció més en els proclames oficials contra la discriminació de gènere.

Una altre cara dels afectats per les reformes ha hagut de creuar altes fronteres per arribar a l’Estat espanyol. A l’aterrar ha trobat uns contractes en negre que dificulten les mínimes cotitzacions que li reclama la llei, una llei que precisament va mirar cap a un altre costat quan treballava sense contracte ni cap seguretat laboral, ni de cap tipus. I és que com poden demanar 15 o 20 anys de cotització per jubilar-se a un peó de la construcció peruà, si només porta 13 anys legal, més incomptables anys de treball en negre augmentant les arques d’empresaris i constructors. Els tècnics del govern, experts en l’art de retallar i retallar, tenen clara la resposta; que treballi a l’obra fins als 70, o que accepti la pensió no contributiva de 347 euros, això sí, sense marxar al seu país, que si no els diners no l’acompanyaran a creuar l’Atlàntic.

En l’actualitat les pròpies dades oficials afirmen sense cap rubor que el 55% dels pensionistes actuals no arriben al pírric salari mínim interprofessional de 641euros, i ningú s’escandalitza de que tres de cada quatre no són ni mileuristes. Però el govern espanyol està decidit a baixar el que ja està sota mínims. Vivim el món al revés. La tecnologia permet que cada treballador produeixi cada cop més, però les lleis obliguen a treballar cada cop més anys, per obtenir cada cop menys pensions.

La senyora es mira l’advocat i sospira; “mira que jo no vaig fer cap vaga”. I és així, molts dels que ni el 29-S ni el 27-G no faran vaga seran els afectats de les retallades, i de ben segur algun dia se’n penediran de no haver protestat abans. Potser quan algú qualsevol els informi de les minses pensions que els restaran fins al darrer dels seus dies.

Àlex Tisminetzky, advocat laboralista del Col·lectiu Ronda

Leave a Reply